Que fàcil es alterar la convivència des de la ignorància!

Com és de fàcil que, des de la mes profunda ignorància de la realitat social dels ciutadans que viuen i treballen a Catalunya, uns individus enquistat en la mes casposa idea de la unitat, igualtat i “solidaritat”de la Pàtria, es pensin que estan per sobre del be i del mal pugin ser còmplices d’aquesta fal·làcia on tres famílies desinformades es creuen que la llengua castellana està  amenaçada!.

No, jo, en resisteixo a acceptar aquesta sentencia, buida de cap base científica i que només obeeix, amb  una gran dosi, de d’enveja continguda, al fet de que hi hagin persones amb més capacitat, intel·lectual i legislativa que ells.

Un poble que democràticament, manifesta al carrer la seva voluntat de ser, que exercint aquest dret democràtic cada quatre anys escull a qui l’ha de tenir la iniciativa de governar, aquest poble no pot estar sotmès a voluntats de dubtoses conviccions democràtiques, (dubtoses?).

Penso que fins aquí ha durat la broma. El govern, que avui encara te competències i el que demà surti, del resultat de , repeteixo, l’exercici del vot democràtic,  han de manifestar-se solemnement contra aquesta sentencia, i el parlament en el seu conjunt ha de declarar-se insubmís al compliment d’aquesta sentencia.

Però no sols els politics, la comunitat educativa, les Federacions de Pares i Mares de tots els nivells haurien de estar reunits ja, per perdre una resolució conjunta.

El Consell Escolar de Catalunya com a màxim representat d’aquesta Comunitat Educativa ha de posicionar-se, els sindicats de ensenyants ha de fer arribar la seva veu, sense por de ser militaritzats. En definitiva, el sector mes proper a aquesta sentencia. Ha de manifestar-se en contra. No es pot permetre que tres intrusos omplin-se la boca de demòcrates en un parlament sobirà dobleguin un sistema d’iniciació al aprenentatge, reconegut internacionalment com un sistema de cohesió social, un sistema de integració racional, d’excel·lència , per un futur millor de tots que tan bons resultat a donat a l’ensenyament.

El poble ha de reaccionar: si ens prenen la llengua, malmeten la nostra identitat i sempre pendents d’aquesta espasa de Dàmocles sobre totes les nostres accions.

Amb aquesta sentencia no tan sols manifesten el seu rebuig que s’escrigui en català, també contra el fet del que es pensi i es parli en català.
 
Aquesta sentencia es la demostració de que hi ha gent que  no vol que es parli ni es pensi.

Una de les claus de la excel•lència educativa de Finlàndia

Les recomanacions que ens deixa l’informe PISA com la clau de la excel·lència educativa de Finlàndia, amb  de l’èxit  del rendiment escolar passa per l’augment de l’autonomia de centres educatius, donant més poder de decisió del directors amb capacitat per organitzar el seu propi claustre de docents i que la seva tasca es vegi reconeguda en aspectes de disciplina, entre d’altres. Però res d’això pot ser efectiu en el nostre país  sense un pacte que doni estabilitat normativa, si cal a nivell estatal, que impliqui a la societat, als professionals i als propis polítics, amb l’objectiu que aquest pacte sigui estable en el temps, més enllà de d’una, dues legislatures.

Amb aquestes premisses, quedaria garantida la igualtat d’oportunitats, la cultura de l’esforç i de l’aprenentatge, d’acord  les aptituds i interessos de cada alumne en el dret inalienable com és el de l’educació, on cada família a partir d’aquest dret ha de tenir la plena llibertat de l’elecció de centre en funció del seu ideari, i del projecte educatiu.

Però  no sols a drets estem sotmesos, l’elevada qualificació del professorat i el respecte vers al docent de l’alumnat i la família fomenten un clima general d’escola, basic per la millora del resultats acadèmics, clima que malauradament en els últims temps a empitjorat a nivell general a tot l’Estat, amb la desatenció al professorat i amb el conseqüent augment considerable de desordre en les aules.

Cal doncs que les famílies sapiguem actuar en conseqüència i fer de la llar familiar, la prolongació de l’escola en quant a hàbits i comportaments, que el seguiment dels estudis dels fills, és mirall d’atenció per aquest. Però això requereix un temps, temps que no sempre disposem però que cal prioritzar en la seva consecució

Conciliar els horaris laborals i familiar es un repte que tenim, no oblidem que la màxima responsabilitat per uns pares es la d’Educar al fills, s’ha d’aconseguir una reforma laboral on els horaris permetin mantenir aquest equilibri. No per passar-se més hores a la feina, es produeix més, com tampoc per més hores que els alumnes  estiguin a l’escola aprendran més.

Tots sabem i convenim que el millor desenvolupament físic i psíquic d’un infant es en l’entorn de la pròpia família, es un altre de les premisses en que compten a Finlàndia.

Si pensem que un infant de 4 mesos no està emocionalment ni físicament preparat  per separar-se de la mare, del caliu de l’entorn familiar  convindrem que ens  cal doncs un replantejament de la funció de l’Escola Bressol  de 0 a 3 anys.  Revertir  la despesa d’aquest centres amb una formula que  permeti l’allargament de la baixa maternal fins a 36 mesos De segur que caldria aprofundir en el tema, disposar de dades econòmiques, de saber com es gestiona un canvi d’hàbits, i es tanquen llocs de treball de nous professionals dedicats a la custodia dels infants, malgrat això potser comportaria una inversió en salut emocional de la societat de futur.

Però res es impossible si hi ha voluntat de fer-ho.

Molt s’ha criticat el mestre. Poc se l’ha escolta’t, o massa, en segons quins casos

He sentit a dir que els mestres han de fer de MESTRES, i que la burocratització en la qual estan embolcallats, no els hi pertoca.

Cal saber però, si aquesta tasca d’omplir papers, i més papers, informes, estadístiques, etc. ha servit per alguna cosa. Entenc que si algú els hi va encomanar aquesta tasca, és amb l’objectiu de millorar uns resultats. Ja siguin en l’organització dels centres, o bé en els resultats acadèmics dels alumnes. En el dia a dia, la percepció és que ni una cosa ni altre  s’ha aconseguit.  Per tant, deixem que els mestres facin de mestres. Al cap i a la fi és el que saben fer i per això s’han preparat. O, si més no, és el que haurien de saber fer. Potser si això fos així s’hauria fet front a una de les causes d’aquest 30% de fracàs escolar?

Veure com l’esforç i la il·lusió en la feina feta es transforma en èxit, porta el plaer; a la satisfacció d’haver aconseguir el repte de la difícil tasca d’educar, i d’instruir les futures generacions en l’esdevenir del país.

A la gran càrrega de responsabilitat que comporta aquesta feina, hem pogut comprovar com la seva credibilitat  s’ha vist menyspreada fins el punt que, fins i tot la seva autoritat, ha estat desautoritzada  en pro d’un progressisme mal entès, amb la fal·làcia de que tots  som iguals.

I no es així, la fermesa de la veu del mestre, del to estricte que cal per animar i motivar a un pre-adolescent per fer-li veure que el valor de l’esforç és el camí per vèncer les dificultats  en què es trobarà, és crucial pel seu desenvolupament com a persona. I aquesta acció només es pot transmetre amb autoritat, que no autoritarisme, fermesa i convicció.

La mateixa fermesa i convicció per transmetre ànims a uns pares angoixats per les actituds del seus fills o amb l’exigència de transmetre, també, davant les famílies, la responsabilitat que tenen de complir  la seva primordial tasca educadora. Tot plegat, sense oblidar que el paper de l’escola és el d’instruir i, òbviament, reforçar els hàbits educatius dels seus fills. Deixant clar que els pares mai han de dimitir de la seva responsabilitat d’educar.

Quan això succeeix, quan la societat dona l’esquena a l’escola i no valora tot allò que es fa pel bé dels nostres fills, és quan la veu del mestre es pot transformar autoritària en les seves reivindicacions.

Fins aquí una reflexió desprès d’haver-me apropat durant un temps  en el món escolar  intentant fer de pont entre la família i l’escola.

EL CAMÍ SERÀ DUR, HO SABEM, PERÒ...

El president de CiU Artur Mas, va reclamar en període de campanya “que d’una vegada per totes hi hagi un projecte basat en el dret a decidir”.

Ara bé, ens agradaria saber si aquest és el projecte que durem a terme, en aquests 4 anys de mandat nacionalista. Ens ha dit paraules plenes d’esperança i plenes de múltiples interpretacions.

Diumenge, exercirem aquest dret a decidir per tant, decidirem qui ens ha de conduir cap el futur del nostre país. Però no decidirem amb qui, aquest guanyador ens portarà a prendre la propera decisió i si aquest, el deixarà decidir. És evident que totes les nacions del món tenen el dret a decidir, però a Catalunya la consideren una nació els que tenen el poder de l’Estat? El 10 de Juliol el poble de Catalunya va manifestar el seu sentit nacional afirmant que sí:  Som Una Nació, i volem decidir el nostre futur.

Però la clau de volta d’aquesta decisió no la tenim nosaltres, atès que un poble sotmès tan sols pot decidir expressar el seu sentiment. I encara, val a dir i recordar, que no sempre ha estat així.

Per poder exercir realment aquest dret cal passar a l’acció. I el primer pas és, com bé diu Artur Mas, cohesionar aquest poble sense enfrontament. Amb tot, aquesta acció requereix molt de rigor, empenta i convenciment del que es pretén. El camí serà dur, ho sabem, però ha arribat l’hora d’emprendre’l tots units fent força com diu l’himne del Barça. Tan se val d’on hem vingut, el que val és saber on som, i que tots sapiguem a on anem.

Cal tenir present que el benestar de la gent passa per poder viure millor, veure les seves necessitats bàsiques cobertes i les seves il·lusions realitzables. Però res d’això serà possible si les rendes del seu treball no reverteixen on les produeix. I si això s’explica amb claredat i fem conèixer a tothom què vol dir “pacte fiscal”, que res ni ningú del que el seu destí els ha portat a casa nostra, els farà retrocedir, ni renunciar als seus orígens. Que el que no es pretén és cap enfrontament, ja que el nostre desig és que tothom visqui millor. I si cal un cop de mà, el podem donar des de les nostres possibilitats, i des del nostre sentit de la solidaritat. Sempre, en el ben entès que la solidaritat comença per un mateix, per poder ser solidari amb els altres.

 A Catalunya ens cal que els nostres polítics ho tinguin clar i que el full de ruta establert sigui un recorregut dissenyat amb l’amplitud que calgui perquè hi càpiguen quants més millor. Però ample, no vol dir llarg. Només cal que sigui el suficient llarg on tots hi puguem veure des de lluny el fi de la ruta.

En definitiva, veure el sol de la llibertat.

DESPRÈS DEL DEBAT A 6

Desprès del debat a 6 emès por TVC TV3. Conforme anava escoltant als candidats  cada cop m’anava quedat més clar que l'única força política que ens pot treure d'aquest desori, es CDC de la mà del seu líder,  Artur Mas.

Lamentables les constants al·lusions al passat, al recent del molt que s’havia fet, del llunya del poc que havien fet.  Però el que si es cert es que en uns moments de crisi, en uns moments d’angoixa col·lectiva pel futur de moltes famílies i mitjanes i petites empreses,  el que s’ha fet ara no ha estat un altra cosa que fer corre cortines de fum amb voler fer creure que l’estat del benestar s’ha d’aconseguir  amb el xec de beneficència i de la subvenció recurrent. Que no porta res més que pa per avui i fam per demà.

No senyors, no, l’estat del ben estar passa per que tothom tingui un sou digne per viure dignament i les possibilitats per poder-se’l guanyar. És a dir feina.

Anem al debat... la veritat és que hi va haver moments en que vaig sentir vergonya aliena en segons quines intervencions, si seguim per aquest camí un debat polític serà un Reality Show televisiu més. Un debat polític entenc que és per contrastar opinions, propostes programàtiques i fins i tot punts de encontre en la solució de problemes, que ens afecten a tots. En política no tot si val, al ciutadà que ha de prendre una decisió un dia determinat per fer que el país funcioni d’acord amb la seva ideologia, pel seu pragmatisme, o per l’opció programàtica més possibilista  en el moment. Cap persona amb dos dits de seny emetrà el seu dret al vot, per l’escola on els candidats porten els fills, pel patrimoni, o per les seves aficions i simpaties.

Votar requereix un petit esforç, saber com està el país, veure la feina feta,  llegir, contrastar i en última instancia escoltar les propostes en campanya de cada candidat. Les desqualificacions personals, de gestió, no ens hauria de fer decidir, aquest dret que tant esta de moda. Si no som capaços de saber destriar el gra de la palla, si el dret a decidir que tenim per fer que ens governi una opció ho una altra el deixem a la sort del debat televisiu on tot si val, malament poder exigir el Dret a Decidir el futur de una Catalunya independent.

Dit això una cosa vaig treure en clar, que por la forma, les propostes, les il·lusions, la claredat del missatge i el seny amprat  només podem comptar amb una opció, Catalunya per si sola no necessita que ningú de fora faci guanyar unes eleccions, Catalunya té recursos suficients en el centre (centre Dreta i centre Esquerra).

Però hem de ser més valents a l'hora de parlar i el què en fa por és que si ens falla el concert econòmic de què serem capaços, ajupir el cap? lamentar-nos? culpar a Madrid dels nostres mals? Això ara és el que en preocupa. 


Quant, Com i Quina resposta hi donem?

Espanya ens ho a dit clar, no ens vol

Per fi els molt Excel·lentíssims senyors i senyores del Tribunal Constitucional Espanyol s’han dignat escriure un parell de folis i fer real el que tothom donava per descomptat.

Aquest Estatut, que ja va néixer de mínims, va ser degudament retallat i escapçat a les Corts resulta que no hi cap a la Constitució espanyola. Conclusió: el problema no és l’Estatut, el problema és que Catalunya no cap dins d’Espanya.

Algú preguntava ahir per la tele si la dignitat de Catalunya s’havia vist afectada per aquesta sentència. Per a mi, la resposta és que no, com no es veu afectada la meva dignitat pel fet que algú m’insulti. El que afectarà la meva dignitat és com hi responc. De la mateixa manera, aquest paperot no afecta la dignitat de Catalunya: el que afecta és com hi respondrem.

I ja han sortit els corifeus de l’esclavatge dient que no n’hi ha per tant, que la sentència no és tan dura com es temia, i que al capdavall “només” han tocat 14 articles de més de 200 i que s’ha de reclamar tot l’Estatut i no sé quantes bajanades més.

Vergonya, senyors!

Només la llista dels preceptes anul·lats (no diguem ja dels interpretats) fa feredat: Catalunya no és una nació, la nostra llengua no és preferent per l’administració ni per l’ensenyament, no podem administrar la justícia a casa nostra, el síndic de Greuges no és qui ha de vetllar pels nostres drets…

Però que s’han cregut aquesta gent?

El sol fet que un tribunal, s’atreveixi a esmenar la plana a una llei aprovada per dos Parlaments democràtics i ratificada pel poble, ja és per ell mateix un insult a aquest poble i a la mateixa idea de democràcia.

L’única resposta possible, l’única que no afectarà la nostra dignitat com a poble és molt senzilla: dir, educadament, el que sembla que ens volen forçar a dir:

Passi-ho bé.

No hi ha altra resposta possible.

Entre la ironia i el desconeixement

El que es temia s'ha produït:   les restriccions que s’aplicaran  als  salaris controlats per una nòmina, i que generalment son molt més baixos que altres,  és el mínim que podem fer moltes persones que estan disposades a passar penúries per solidaritat amb aquells que aportaran moltíssim més.

Estic convençut que els banquers, potser amb un cert sentiment de culpabilitat, ja que es diu que van ser els  primers que van contribuït amb la crisi i davant la alarma social  que això ens ha generat van tenir la necessitat de demanar ajudes als governs de torn amb la finalitat de salvar el sistema financer, (diria jo el seu sistema financer) i repartir beneficis.

Hi ha qui somia que després d'haver rebut importants ajudes per ajudar-nos a sortir de la crisi a tots,  van a renunciar al 50% dels seus sous i beneficis durant un any. Amb això aportaran tant o més que el que aportarem la resta de mortals durant molts anys.  Jo des d'aquí els vull felicitar anticipadament per aquest gest de responsabilitat, dignitat i ètica, que els caracteritza quant aquets responsables de la banca  els veiem donant compte dels seus importantíssims beneficis amb cares de satisfacció pel deure complert. Deure que no dubto compleixin bé, com complim molts altres mortals en la nostra modesta tasca productiva del dia a dia d’hores interminables en favor d’aquest beneficis que anualment fan públics i notoris en sumptuosos espais amb els mes avançats recursos tecnològics, els hi siguin repartits.

I com no podria ser d’un altre manera, la gestió de tot aquest procés de generar projectes de com fer-se ric amb el mínim esforç,  requereix una retribució salarial  lògica en funció del objectis aconseguir,  i aquí bé la segona part, del circ monetari, els sous de vertigen que aquest il·lustres treballador s’ha autodesignen al llarg de tota la vida sota blindatges, d’acer cuirassat, resistents al mes  virulent Sun amis, Terratrèmols i erupcions volcàniques que la natura ens depara.

Tot blindat i ben blindat. Que no lligat!

I davant de tanta justícia injusta, que ens queda fer ?

Donar un xec en blanc a aquells que ens representen, escollits sota la democràtica acció del dret a votar, d’aquells que en nom del treballadors s’autodesignen càrrecs, despatxos amb estructures de les mes dignes empreses multinacionals,  cotxes “oficials” aquells que es reuneixen amb el president de govern de torn per decidir el que i el com s’ha de fer anar i mantenir la  classe treballadora  el mes calmada possible,  reconduint la seva indignació  de una manera que reporti poc soroll, tots quedin contents i ens ajudi assolir l’objectiu;  més recaptació!,  com?  és molt senzill convocar un dia de vaga amb el conseqüent cost econòmic, que representa al assalariat, el descompte  de la part  proporcional, del sou, pagues extres, vacances,  i objectius.  Un pla estratègic  perfecte. Seguim pagant els mateixos, fins hi tot per protestar.

Tot això queda per la immortalitat desprès de la foto de rigor, donant-se les mans amb una forta encaixada, somriure per a les càmeres fotogràfiques, i el seus cinc minuts de glòria davant la televisió per fer el seu discurs intel·ligible ple de mots,  apressos en un  curset accelerat, d’aquest que sols es fan per poder justificar un ajut econòmic a la mateixa organització que representen i per dir-nos que descarten una vaga general però si que tal dia es farà la dels empleats públics.. I així anar vivint esperant l’ajut econòmic designat en els pressupostos generals de l’estat de 220.000.000€  com a subvenció a ens socials de representació del treballadors dits d’un altre manera SINDICATS, on el seus “treballadors”dits representants del sindicat, persones, que fan una tasca lloable dins de cada sector empresarial, de cada empresa,  de suport al treballador davant de qualsevol incidència de la seva relació amb l’empresari,  aquets representant son persones alliberades de la seva activitat laboral, i que és la pròpia empresa que en el seu dia el va contractar per desenvolupar una tasca laboral determinada, que li ha de pagar el sou  d’unes hores les quals la seva productivitat va en detriment de qui li paga a en favor de per qui treballa.

En definitiva, que amb el 50% del sou dels banques, més amb l’hipotètica retallada de la subvenció que reben els sindicats, la baixada de les retribucions de l’arc parlamentari espanyol,  la pujada del impostos a les rendes molt mes altes, l’aflorament de part del sous que es paguen sense declarar, on la seva quota de cotització representaria una injecció de diner considerable, possiblement i baix el meu modest desconeixement de com funciona aquest circ de l’economia podríem sortir de la crisi. Fins el punt que als empleats públics podríem tenir pel proper any un increments de 6% de la massa salarial.

De la rauxa al seny

Voldria creure’m que CDC ha escoltat el clam de la manifestació i que les declaracions d’en Mas “Ahir el curs de la història de Catalunya, poc o molt, va començar a canviar. Hem fet una aposta en els darrers trenta anys per encaixar en un marc constitucional, l’hem fet de bona fe, però és evident que això està tocant a la seva fi i que Catalunya ha de fer una aposta clara pel seu dret a decidir el seu propi futur”,son aquestes paraules l’espurna de llum en el llarg camí recorregut i el poc que en queda per recórrer cap a la plena sobirania?
Sóc dels que pensen que ara en plena eufòria “nazi..onal” on han emplenat balcons i façanes, botigues, i portalades de la roja i gualda on España es indivisible, on la nostra manifestació el nostre clam només l’hem cridat i sentit nosaltres i el països civilitzat de tot el món, els hi vindria molt bé aquest referèndum, estan esperant el moment com ho han fet amb la sentencia i la seva publicació, estan esperant la convocatòria oficial per mobilitzar a la seva gent, jugar amb la seva sensibilitat per intimidar els indecisos amb les arts que els i son mes propicies, la por, la manca de democràcia, l’actitud mes arcaica, casposa i feixista que els caracteritza.
Per tant i amb aquest panorama, considero un encert aquesta aturada, que en la “intimitat” tots aproven, el que passa es que en portes d’unes eleccions nacionals on els candidats a ser minoritaris, els que han portat la bandera de la independència, els que varen portar un partit espanyolista al govern de la Generalitat, (m’ha agradaria pensar que va ser un error de càlcul de no pensar las conseqüències, Nefastes conseqüències)  Repeteixo un referèndum ara seria un fracàs sense volta endarrere, i no ens ho podem permetre hem d'actuar freds i serens per aconseguir l’objectiu, necessitem un consens de Partits i un Lideratge fort. El pitjor del cas és que alguns partits polítics de cara a eleccions portaran en el seu programa electoral la consecució de la Independència sense tenir en compte que la retallada de l'Estatut és tan brutal que veurem com ens sortim, No ho tenim gens fàcil gràcies al tripartit hem enrederit 40 anys.
El primer que han de fer els polítics és convocar eleccions perquè dia que passa ala que ens tallen, torno a repetir aconseguir un govern fort amb lideratge i un consens entre els partits catalans i fins que no aconseguim això no podrem continuar caminant, Sé que és difícil però no impossible.
Estic veien la TV  (la nostra la que aviat serà la d’ells) TVC-TV3 i sento en Mas que demana que en la resolució conjunta del parlament han de figurar el lema que ens ha fet sortir al carrer SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM, i ves per on, ningú ho accepta, ( i els que ho veuen be no es pronuncien, no sigui cas que perdin les poltrones) serà CDC la que trencarà el pacte, per voler reflectir allò que el poble català va expressar al carrer? Seran els col·laboracionistes del PSC, que sotmesos al PPESOE no tenen mes respostes que anar alimentant comissions d’investigacions, i distreure el personal amb fal·làcies? O aquets feliços embolicats amb una amanida de sigles, que el mas fàcil es anomenar-los com la marca blanca del PSC.
He parlat d’un lideratge fort, un lideratge, consistent, un lideratge que malgrat tot, només el personalitza aquell que ha guanyant dues eleccions, un líder, amb credibilitat, que sols l’han arrabassat el poder de liderar el país els col·laboracionistes, els Il·luminats i els feliços.
Respecto aquells que voldrien ja un referèndum, aquells que com jo pensen que ja ni ha prou, de tanta agressió, d’aquells que diuen Adéu España, (jo no, mai m’he considerat ni espanyol ni que estic a Espanya) Sols ús demano, cap fred, cor calent i fer la pedagogia que calgui per aconseguir l’objectiu: INDEPENDÈNCIA en el seu moment.
Sembrem per el 2014 no malmetem la collita abans d’hora.

Que n'és de difícil, ser normal......

Catalunya i el catalanisme continuen sent l'objectiu predilecte de l'armada mediàtica madrilenya.

Cada dia col·leccionen nous enemics.
Cada català és un dimoni impotència i ells fan d'àngel exterminador de bèsties..
Aquest mes la víctima propiciatòria és la cervesa Moritz.

Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio  i la premsa- els mitjans de comunicació de la gran capital han començat a disparar contra els propietaris de la marca 'catalana', 'per haver subvencionat l'organització Plataforma per la Llengua'.

Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica. Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la Plataforma i la cervesa Moritz, que etiqueta 'exclusivament en català'.

La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas contra la campanya i proclamen 'el profund compromís amb Catalunya des de 1856'.

'Per això donem suport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana'.

Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català 'perquè és l'idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat'. Que n'és de difícil, ser normal...

I si t'agrada la cervesa, ja ho saps! ...i si no...... ( també ) !!!!

Amb aquest discurs, Catalunya ha d'estimar España?

Cronologia històrica del discurs anticatalà* :

*1625 – Conde Duque de Olivares: “Ahora que os hemos asimilado y no tendréis de gastaros dinero en lucha contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”.

*1725 – José Patiño: “... es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)...”.

*1906 – Revista “Ejercito y Armada”:* “Hay que castellanizar a Cataluña …
Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.

*1907 – La revista militar: “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertat, sino
con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

*1927 – La revista militar: “Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.

*1927 – Juan Llarch: “Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas”.

*1934 – Manuel Azaña: “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años”.

*1938 – General Queipo de Llano: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.

*1939 – Governador Militar Aymat: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!.

*1968 – Luis de Galinsonga: “Todos los catalanes son una mierda”.

*1968 – Manuel Fraga Iribarne: “Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”.

*1977 – Jorge Carreras Llansana: “En Cataluña no hay más que españoles que viven y trabajan. Un español que viene aquí, viene a una región española y jamás puede ser considerado como inmigrante”.

*1981 – Santiago Bernabéu: “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”.

*1984 – Leopoldo Calvo Sotelo: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.

*1984 – José Prat: “Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano”.

*1984 – Felipe González: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.

*1986 – José Rodríguez de la Borbolla : “Los andaluces son bastante inteligentes para no confiar en los catalanes”.

*1992 – Aleix Vidal Quadras: “Només una ment malaltissa pot concebre la segregació de Catalunya”.

*1993 – Pedro Pacheco: “Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la carroña”.

*1994 – Mercedes de la Merced: “Me preocupa que la Guardia Civil pueda llegar a depender de Jordi Pujol, hoy Presidente de la Generalitat , y mañana de cualquier loco que la pueda presidir”.

*2001 – Txiqui Benegas: “Para mi, ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incompatible”.

*2001 – Juan Carlos I: “... a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”.

*2005 – Rodríguez Ibarra: “¿No les da vergüenza? ¿Se puede ser tan cretino?(…) ¿Falta dinero para la sanidad? Pues no se lo hubieran gastado ustedes en tener una policía autonómica, no se lo hubieran gastado ustedes en tener tres televisiones. Cada uno se lo gasta en lo que quiere, pero después no vengan ustedes llorando, amigos. (…) No conozco ninguna partida presupuestaria que diga: transferencia de renta de esta región a ésta. Y si existiera, que por favor me borren. Que se metan los cuartos donde les quepan”.

*2006 – César Vidal: “Un valenciano que se considere catalán es como un judío que admirara a Hitler”.

*2006 – Alfonso Guerra: “Nos hemos cepillado el Estatut”.

*2008 – L'alcalde d'Agón (Aragó): “¡Que los catalanes se mueran de sed, los jóvenes están hartos de la opresión catalana”, ”Es muy probable que el pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que la Generalitat ha causado”.

*2009 – Alicia Sánchez Camacho: “No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles”.


Conclusió: Amb aquest discurs, Catalunya ha d'estimar España?



Miracle, oh!!! Terres de l'Ebre

Quant els nostres avis van girar per primera vegada la palanqueta de fusta d’aquell interruptor boterut de ceràmica blanca i la bombeta del menjador va començar a escopir una groguenca llum de 125 w, inundant tota l’estança , de ben segur que van pensar que allò era un miracle. De fet, tampoc havien de saber gaire més, ja que la majoria d’aquella generació havien estudiat ben poc, perquè ja de molt jovenets, els van fer anar de mossos a les cases de pagès, a les fabriques o al tallers.

Però nosaltres –naltros- que, sens dubtes tenim més estudis que ells i teòricament haguéssim hagut d’esser un xic més intel·ligents , hem fet servir aquesta suposada saviesa per destruir la natura que hem heretat d’ells en ben poc temps.

Per la qual cosa, possiblement en aquest moments de naufragi de la societat en l’oceà del consumisme compulsiu, som sens dubte entre tots el mamífers, els que tenim avui per avui en futur més incert.

Som tants rucs que encara seguim pensant que quant premem aquets interruptors tan plans i bonics que ara tenim a les nostres llars de disseny atapeïdes d’aparells elèctrics, on res ja és per sempre  ni tan sols l’amor, encara sembli que seguim creient que la llum i l’energia per fer anar tots aquells aparells es genera per obra i gràcia del Totpoderós.

Doncs NO!, no senyors… La veritat és que més o menys un 70% d’aquesta energia es genera a les Terres de l’Ebre. I si ens parem a pensar una mica, veurem que amb la poca densitat de població que tenen aquestes comarques -La Terra Alta-, no té més de 12.000 habitants- no cal ser gaire savi per a donar-nos que durant anys s’ha comés un gran greuge cap a questes terres i cap a la seva gent, que no ha tingut cap benefici traduït en rendes per tenir a casa tres centrals nuclears en funcionament. No és sobrer recordar que no estan a més de 100 km. en línea recta de Barcelona. Segur que el radi d’afectació de Txernobil ser més. I encara hi tenen una altra central pendent de desmantellar, per descomptat, totes elles amb les seves piscines plenes de residus altament radioactius amb els quals les centrals encara no sabent que dir-ne.

Per tant, no ens ha d’estranyar que el jove de La Terra Alta segueixi emigrant cap a les ciutats, ja que en els seus pobles no hi troben futur. I, a més, a la seva terra encara hi penja l’espasa de Dàmocles del cementiri nuclear que el “Ministerio” encara no ha dit on s’ubicarà. Però sembla que pot ser que al final sigui a Ascó, Ribarroja o a qualsevol altre poblet dels voltants. I si amb tot això ja en teníem prou, per acabar-ho d’adobar ara els hi volen a massacrar el territori posant-los  veritables polígons eòlics massificant els generadors. Fins i tot, sembla que els han autoritzat posar-los dins a tocar de la xarxa protegida Natura 2000 perillant així el paisatge de contrades tant boniques com el pintoresc poble del Pinell de Brai. On per cert, ja només queden dos pagesos, un de jove i un altre ja retirat però que encara va al tros perquè conserva tota la saviesa que li ha donat la terra que amorosament ha treballat dia a dia durant tota la seva vida.

Per ell, i per totes les persones que viuen allà, ens hem de fer nostre el maltractament cap a la Terra Alta o vers qualsevol indret del nostre territori. Sinó, aquesta inconsciència ens durà a destruir qualsevol dia la nostra pròpia nació.

Com podríem mirar a la cara als nostres nets per molt que pugin heretar els nostres diners o propietats si per culpa de no actuar avui, potser demà ells no podran veure l’esclat d’una poncella, perquè ja no hi haurà flors? O ja no podran jugar al voltant de lo “Parot”, l’olivera bimil·lenària de l’Horta de Sant Joan, ja que al final s’arribarà a matar tot el que calgui en nom del progrés.

Potser quan no ens adonem, haurem matat també el Jardí de les Hespèrides.

Això és el que volem per als nostres nets?

L’educació és l’esperança

Sempre és bo de saber que l’Administració es preocupa per donar solucions a circumstàncies que la societat pateix i amb dificultat pot resoldre amb el mitjans que habitualment té al seu abast.

La creació de 34.000 places de Llars d’Infants, no de guarderia, ja que aquest és el nom oficial d’aquesta primerenca institució escolar dedicada als petits de 0 a 3 anys. Sembla que el Departament d’ Educació en cursar comunicats o fer declaracions hauria de saber el nom d’allò que administra. La diferència entre guarderia i llar d’infants, a la pràctica, potser que no sigui tan gran. Hi ha a Catalunya centres per a infants de 0 a 3 anys que, sempre els usuaris n’han dit guarderies. I això no ha repercutit en la qualitat del servei prestat.

Hi ha, però, una qüestió de caire diguem-ne filosòfic educatiu. La denominació Llar d’Infants evoca una altra casa, la casa del nen, un concepte mes pedagògic. Recordem que, al mig de Barcelona existia ja en temps anteriors a la guerra civil, La Casa dels Nens, dirigida molt de temps per la Dra. Montessori. En un edifici, la façana del qual era una al·legoria a la seva funció educadora. Per cert, edifici que al nostre modest parer, pertany al patrimoni pedagògic de la ciutat de Barcelona i , que segons sembla, ha estat alienat i ensorrat per l’actual consistori. Tornant, però, al nom que li correspon a cada cosa, val a dir que el terme guarderia tendeix a presentar un servei con d’aparcament de nens, de ludoteca, en canvi Llar d’Infants té més calat pedagògic i és el que li assignà el Parlament de Catalunya en el seu dia..
Davant d’aquesta acció importantíssima del govern d’oferir un servei tan ampli a les famílies, hem de creure que hi ha una planificació acurada de com realitzar-la.

En primer lloc, cal dir , que seria una llàstima desaprofitar l’experiència i bones pràctiques de les Llars d’Infants, o mal anomenades guarderies, de caràcter privat o d’ iniciativa social, existents en l’actualitat, que fan un bon servei, que estan arrelades als barris i, que fins i tot en molts casos, asseguren una tradició pedagògica de qualitat o d’arrelament tramesa de pares a fills. La pregunta, s’endevina. No hi haurà concerts entre l’administració per a aquests centres privats que tanta experiència tenen i poden o continuar oferint ?. O malgrat llur servei qualificat, veuran perillar la seva existència per l’abundància de plaça pública que s'anuncia.

Insistim sobre la qüestió. Per a 34.000 places públiques per a nens creades en noves Llars d’Infants, és necessitarien, pel cap baix , 850 nous monitors i uns 200 mestres. Qui, però, garanteix la qualitat dels novençans, en una feina tan qualificada ? La carrera, els estudis... ai, las!. Recordem que l’ésser humà aprèn més del 80 % del que li cal saber per a desenvolupar-se com persona en aquesta tendríssima edat. No seria bo aprofitar el cabal pedagògic ja existent i arnar-lo ampliant amb noves incorporacions provinents del centres d’estudi professional o de les escoles normals.?

Una darrera cosa, aquests milers de llocs per a nens i nenes de 0 a 3 anys poden resultar, segons com es facin les coses, cap unes més de 250 llars noves.

Qui vetllarà pel seu correcte funcionament ?. Que vetllarà perquè siguin l’avantsala eficaç del model educatiu català, l’escola catalana en llengua i continguts. Qui orientarà pedagògicament i didàctica aquests centres educatius?. Sembla que la inspecció educativa, a qui correspondria exercir aquestes funcions amb el suport d’assessors qualificats, actualment està més dedicada a resoldre problemes administratius que a vetllar per la qualitat de l’educació en qualsevol etapa educativa. És evident que una de les motivacions per als qui ens hem dedicat i ens interessem encara per l’educació és l’esperança, és la confiança, en aquells que saben i poden fer bé les coses.

Educació per al llarg de tota la vida

Els canvis que han tingut en la societat i que afecten directament la família i l'escola es tradueixen en la necessitat de comptar amb un acord entre ambdues per avançar en el compromís educatiu. Quines són les realitats socials que el binomi educació-família ha d'afrontar per a dur a terme la seva tasca conjunta?

En primer lloc, la globalització de l'economia i dels mitjans de comunicació ens recorden insistentment que la nostra civilització és pluricultural, i introdueixen o redescobreixin la pluriculturalitat en espais fins ara homogenis. Es en aquest espais on la interculturalitat i el diàleg esdevé una necessitat. La globalització tendeix a uniformitzar la cultura i a fer que les persones actuïn dins uns patrons estàndard de vida. Una de les dificultats que presenta és construir una identitat global a partir de la diversitat, sense que hi hagi una memòria col·lectiva ni un passat comú. És per això que la globalització de la cultura genera en l'individu la necessitat de cercar uns trets d'identitat que l'acostin a la seva pròpia realitat i, a partir d'aquesta realitat, definir la seva proposta d'un futur comú.

Vivim en una societat canviant i això farà que Catalunya en el futur no sigui exactament tal com és avui, sinó que es produeixi un nou escenari demogràfic on la diversitat ha de ser valor en si mateix, i una font d'enriquiment com a país. El reconeixement el respecte i l'acceptació de la diversitat, individual i col·lectiva, vol dir integrar. La diversitat i la multiculturalitat són fets mecànics, mentre que la integració es un fet voluntari, i es en el sí de la família i l'escola on cal practicar i propugnar una autentica ètica de la diversitat. La funció educadora és la garantia de cohesió social i depassa el marc de l'escola. L'educació intercultural és cosa de tots, no només d'aquelles escoles, famílies o barris en els que conviuen realitat diferents: és un tema de corresponsabilitat social. L'escola, conjuntament amb la família, ha de generar una escala de valors que permeti a cada persona enfortir la pròpia personalitat i donar-li al bagatge necessari per afrontar el futur en un entorn divers. Cal revitalitzar l'acord entre família i escola per avançar en el compromís educatiu de formar la personalitat de l'alumne en el marc dels valors democràtics, en el concepte d'aprendre a aprendre i, també, en el com aprendre a ésser una persona lliure, responsable i autònoma.

En segon lloc, l'impacte de les noves tecnologies. Els darrers anys del segle XX i els primers del XXI estan emmarcats per una revolució tecnològica que ha creat noves formes de socialització i ha anat transformant el que denominàvem "societat industrial" en "societat de la informació", La rapidesa dels canvis tecnològics han introduït un nou ritme i ús del temps, més curt en la transmissió d'una informació que es cada vegada mes amplia; per això precisament cal incidir més que mai en la formació de la societat en els valors, i és en aquest i en la configuració de les actituds on l'entorn familiar juga un paper fonamental, i on l'intercanvi i la col·laboració entre pares, mares i educadors esdevé indispensable.

L'aplicació de les noves tecnologies de l informació dóna una nova dimensió en el món de l'educació, de la cultura, del treball, de les finances i facilita la connexió i interrelació entre tots el sector que representen el dia a dia dels ciutadans.

Cada generació a partir de la seva interrelació amb el món que l'envolta, te la seva pròpia concepció del què és coneixement i de la manera d'adquirir-lo. Així cal estar en primera línia de les tecnologies, per la seva incidència en el nou model de societat. La adquisició de nous llenguatges tècnics, i noves formes de comunicació podria crear el risc d'un nou tipus d'exclusió social i de desequilibri entre aquells que han tingut la capacitat d'adaptar-se al canvi i aquells que no ho han fet. La igualtat d'oportunitats i la realització personal del ciutadà vindrà determinada per la seva capacitat d'accés a la informació i del domini de les tècniques que permetin aquest accés.

En la convicció què cada persona ha de tenir dret a l'oportunitat equitativa en relació a la seva pròpia capacitat, Catalunya va fer una gran aposta per un nou model educatiu. Una aposta generosa, difícil i solidària entre generacions, solidaria amb el futur: és el projecte de la no exclusió. La aposta va ser la de un projecte educatiu per la societat catalana que pretenia sostreure de la ignorància a les generacions futures, va destinat a una població universal i no a una minoria destacada, i en això rau la seva dificultat: és molt fàcil educar elits, però es extraordinàriament difícil educar tots i totes; per això és molt més motivador i, per damunt de tot, mes just.

Els canvis tecnològics plantegen la redefinició del paper de l'educador de la família i de l'escola. Ambdós han d'esdevenir els elements vertebradors de l'educació, els conductors de procés educatiu. Conjuntament han d'ajudar a transformar la informació en coneixement i la immediatesa de la comunicació en maduració i cultura. Han de transmetre als joves els valors i les actituds necessaris per la utilització ètica de la informació, fen-los capaços de descriminar, seleccionar, i destriar de manera,conscient,lliure i crítica i de crear continguts d'informació i no només rebre-la.

Família,escola estan cridats a exercir el paper de lideratge del procés de transformació social, a esser, no tan transmissors de coneixements, com els capdavanters en la creació i invenció de continguts i en la utilització dels nous llenguatges disponibles. L'accés universal a les xarxes telemàtiques i la creixent influencia dels mitjans de comunicació requereix també d'aquest un paper de responsabilitat, que cal reforçar perquè siguin positivament educadors i potenciadors de valors solidaris en la transmissió de missatges.

Per últim l'allargament del període de vida i la creixent i canviant complexitat tecnològica ha creat la necessitat contínua de formació. Els ciutadans hauran de seguir un procés de reciclatge i actualització permanent de coneixements. En aquest sentit adquireix una dimensió cabdal l'educació al llarg de la vida en que Catalunya ha estat pionera i el seu model d'educació d'adults té el reconeixement internacional com a model a seguir.