EL CAMÍ SERÀ DUR, HO SABEM, PERÒ...

El president de CiU Artur Mas, va reclamar en període de campanya “que d’una vegada per totes hi hagi un projecte basat en el dret a decidir”.

Ara bé, ens agradaria saber si aquest és el projecte que durem a terme, en aquests 4 anys de mandat nacionalista. Ens ha dit paraules plenes d’esperança i plenes de múltiples interpretacions.

Diumenge, exercirem aquest dret a decidir per tant, decidirem qui ens ha de conduir cap el futur del nostre país. Però no decidirem amb qui, aquest guanyador ens portarà a prendre la propera decisió i si aquest, el deixarà decidir. És evident que totes les nacions del món tenen el dret a decidir, però a Catalunya la consideren una nació els que tenen el poder de l’Estat? El 10 de Juliol el poble de Catalunya va manifestar el seu sentit nacional afirmant que sí:  Som Una Nació, i volem decidir el nostre futur.

Però la clau de volta d’aquesta decisió no la tenim nosaltres, atès que un poble sotmès tan sols pot decidir expressar el seu sentiment. I encara, val a dir i recordar, que no sempre ha estat així.

Per poder exercir realment aquest dret cal passar a l’acció. I el primer pas és, com bé diu Artur Mas, cohesionar aquest poble sense enfrontament. Amb tot, aquesta acció requereix molt de rigor, empenta i convenciment del que es pretén. El camí serà dur, ho sabem, però ha arribat l’hora d’emprendre’l tots units fent força com diu l’himne del Barça. Tan se val d’on hem vingut, el que val és saber on som, i que tots sapiguem a on anem.

Cal tenir present que el benestar de la gent passa per poder viure millor, veure les seves necessitats bàsiques cobertes i les seves il·lusions realitzables. Però res d’això serà possible si les rendes del seu treball no reverteixen on les produeix. I si això s’explica amb claredat i fem conèixer a tothom què vol dir “pacte fiscal”, que res ni ningú del que el seu destí els ha portat a casa nostra, els farà retrocedir, ni renunciar als seus orígens. Que el que no es pretén és cap enfrontament, ja que el nostre desig és que tothom visqui millor. I si cal un cop de mà, el podem donar des de les nostres possibilitats, i des del nostre sentit de la solidaritat. Sempre, en el ben entès que la solidaritat comença per un mateix, per poder ser solidari amb els altres.

 A Catalunya ens cal que els nostres polítics ho tinguin clar i que el full de ruta establert sigui un recorregut dissenyat amb l’amplitud que calgui perquè hi càpiguen quants més millor. Però ample, no vol dir llarg. Només cal que sigui el suficient llarg on tots hi puguem veure des de lluny el fi de la ruta.

En definitiva, veure el sol de la llibertat.

DESPRÈS DEL DEBAT A 6

Desprès del debat a 6 emès por TVC TV3. Conforme anava escoltant als candidats  cada cop m’anava quedat més clar que l'única força política que ens pot treure d'aquest desori, es CDC de la mà del seu líder,  Artur Mas.

Lamentables les constants al·lusions al passat, al recent del molt que s’havia fet, del llunya del poc que havien fet.  Però el que si es cert es que en uns moments de crisi, en uns moments d’angoixa col·lectiva pel futur de moltes famílies i mitjanes i petites empreses,  el que s’ha fet ara no ha estat un altra cosa que fer corre cortines de fum amb voler fer creure que l’estat del benestar s’ha d’aconseguir  amb el xec de beneficència i de la subvenció recurrent. Que no porta res més que pa per avui i fam per demà.

No senyors, no, l’estat del ben estar passa per que tothom tingui un sou digne per viure dignament i les possibilitats per poder-se’l guanyar. És a dir feina.

Anem al debat... la veritat és que hi va haver moments en que vaig sentir vergonya aliena en segons quines intervencions, si seguim per aquest camí un debat polític serà un Reality Show televisiu més. Un debat polític entenc que és per contrastar opinions, propostes programàtiques i fins i tot punts de encontre en la solució de problemes, que ens afecten a tots. En política no tot si val, al ciutadà que ha de prendre una decisió un dia determinat per fer que el país funcioni d’acord amb la seva ideologia, pel seu pragmatisme, o per l’opció programàtica més possibilista  en el moment. Cap persona amb dos dits de seny emetrà el seu dret al vot, per l’escola on els candidats porten els fills, pel patrimoni, o per les seves aficions i simpaties.

Votar requereix un petit esforç, saber com està el país, veure la feina feta,  llegir, contrastar i en última instancia escoltar les propostes en campanya de cada candidat. Les desqualificacions personals, de gestió, no ens hauria de fer decidir, aquest dret que tant esta de moda. Si no som capaços de saber destriar el gra de la palla, si el dret a decidir que tenim per fer que ens governi una opció ho una altra el deixem a la sort del debat televisiu on tot si val, malament poder exigir el Dret a Decidir el futur de una Catalunya independent.

Dit això una cosa vaig treure en clar, que por la forma, les propostes, les il·lusions, la claredat del missatge i el seny amprat  només podem comptar amb una opció, Catalunya per si sola no necessita que ningú de fora faci guanyar unes eleccions, Catalunya té recursos suficients en el centre (centre Dreta i centre Esquerra).

Però hem de ser més valents a l'hora de parlar i el què en fa por és que si ens falla el concert econòmic de què serem capaços, ajupir el cap? lamentar-nos? culpar a Madrid dels nostres mals? Això ara és el que en preocupa. 


Quant, Com i Quina resposta hi donem?

Espanya ens ho a dit clar, no ens vol

Per fi els molt Excel·lentíssims senyors i senyores del Tribunal Constitucional Espanyol s’han dignat escriure un parell de folis i fer real el que tothom donava per descomptat.

Aquest Estatut, que ja va néixer de mínims, va ser degudament retallat i escapçat a les Corts resulta que no hi cap a la Constitució espanyola. Conclusió: el problema no és l’Estatut, el problema és que Catalunya no cap dins d’Espanya.

Algú preguntava ahir per la tele si la dignitat de Catalunya s’havia vist afectada per aquesta sentència. Per a mi, la resposta és que no, com no es veu afectada la meva dignitat pel fet que algú m’insulti. El que afectarà la meva dignitat és com hi responc. De la mateixa manera, aquest paperot no afecta la dignitat de Catalunya: el que afecta és com hi respondrem.

I ja han sortit els corifeus de l’esclavatge dient que no n’hi ha per tant, que la sentència no és tan dura com es temia, i que al capdavall “només” han tocat 14 articles de més de 200 i que s’ha de reclamar tot l’Estatut i no sé quantes bajanades més.

Vergonya, senyors!

Només la llista dels preceptes anul·lats (no diguem ja dels interpretats) fa feredat: Catalunya no és una nació, la nostra llengua no és preferent per l’administració ni per l’ensenyament, no podem administrar la justícia a casa nostra, el síndic de Greuges no és qui ha de vetllar pels nostres drets…

Però que s’han cregut aquesta gent?

El sol fet que un tribunal, s’atreveixi a esmenar la plana a una llei aprovada per dos Parlaments democràtics i ratificada pel poble, ja és per ell mateix un insult a aquest poble i a la mateixa idea de democràcia.

L’única resposta possible, l’única que no afectarà la nostra dignitat com a poble és molt senzilla: dir, educadament, el que sembla que ens volen forçar a dir:

Passi-ho bé.

No hi ha altra resposta possible.