Estem
on estem, i el fets no són nous, un 8 de setembre de 2009 sobre quarts de 10 de
la nit se’n va ocorre escriure sobre uns fet singular que uns veïns de un
Poblet de Catalunya anomenat Arenys de Munt
(Arenis de encima) se’ls hi va ocorre fer; preguntar sobre que hauria de
ser Catalunya, i ves per on la resposta l’estem revivint ara. També.
L’ESTAT ESPANYOL HA TORNAT
A DEMOSTRAR L’ESCASSA QUALITAT DE LA DEMOCRÀCIA QUE TENIM
L’Estat
espanyol ha tornat a demostrar dues coses: l’escassa qualitat de la democràcia
que tenim, i que quan es tracta de “la
unidad España” perden el món de vista. Deixeu-me que us ho
expliqui per passos.
1)
A Arenys de Munt, una colla de patriotes valents engeguen un procés d’allò més
senzill: preguntar a la gent què opina sobre una qüestió concreta.
L’Ajuntament, com a Institució més propera al ciutadà, i amb l’actitud més
democràtica possible, els ajuda i els presta mitjans per fer-ho. A qualsevol
país que no fos una dictadura bananera, això no passaria d’una notícia breu
perduda allà per la plana cinquanta dels diaris (com a molt)
2)
Però “España y yo
somos así, señora” i ràpidament els hereus polítics del dictador, que
contra tota lògica segueixen essent un partit legal malgrat la seva afició a ”la dialéctica de los puños y
las pistolas”, es posen com un gall de panses i munten una
manifestació amb ànims… diguem-ne dissuassòries, per respectar la presumpció
d’innocència (una cosa, per cert, de la que ells en farien burla, si
s’escaigués al revés).
3)
Efecte immediat: un fet que en condicions democràtiques normals no passaria
d’una anècdota de la qual no se n’haurien assabentat ni a Arenys de Mar, surt a
primera plana de tots els diaris.
4)
Un individu que ostenta el càrrec de conseller d’Interior, no pas gràcies a la
seva preparació i prestigi intel·lectuals ni a que el seu partit sigui
àmpliament votat per una quantitat ingent de ciutadans, sinó per pactes de
despatx més o menys confessables, decideix que la llibertat d’expressió dels
feixistes és sagrada i autoritza la manifestació sense cap problema. La
llàstima per a ell és que a aquestes alçades, quan ja s’ha acabat el segle XX i
tots ens hem fet grans, tothom sap de les coincidències i connivències entre
feixisme i comunisme. Però en fi, diuen que quan una porta es tanca se n’obre
una altra: si hi ha més periodistes que manifestants i més mossos que
periodistes, no passarà res i els tindrem comptats i fotografiats i tots sabrem
que pocs que són.
5)
Però la cosa no s’acaba aquí. L’Estat, amb una manca de reflexos espectacular,
en lloc de callar i mirar cap a una altra banda, esperant que passi la tempesta
i no tingui més conseqüències, també hi vol dir la seva i, adopta la
espanyolíssima decisió de “entrar
al trapo”.
Sense cap problema, posa tota la seva maquinària al servei de la causa i es
presenta als tribunals per mirar d’impedir-ho, coincidint, sense cap rubor, amb
els feixistes.
6)
Però no s’acaba aquí la cosa, sinó que resulta que l’advocat de l’Estat que es
persona davant dels tribunals per defensar la molt democràtica petició de que
es prohibeixi demanar l’opinió del poble… Tatxant! és un ex candidat de
Falange. Estic segur que a cap guionista se li hauria ocorregut una genialitat
similar. Potser es van pensar que per aquesta condició seva s’hi sentiria més
implicat i ho faria (encara) millor. Ja ho saben allò de que la professionalitat
està renyida amb la visceralitat?
7)
Com a conseqüència de tot plegat, el fet ha adquirit ressò internacional.
Diverses televisions i un munt de periodistes de diferents països hi seran per
seguir els fets en directe. Tant si es fa el referèndum com si no, serà
notícia. I si es fa, i surt el que tots pensem que sortirà (i d’aquí plora la
criatura, que a Madrid també s’ho pensen) encara serà més notícia.
Una
pregunta: Tan burros són tots els servidors de l’Estat que no se n’adonen que
amb la seva intervenció només fan que ajudar a magnificar el fet? A cap
polític, a cap altíssim funcionari, a cap think tank , a ningú de Madrid en definitiva, no
se li ha ocorregut que és un error polític i estratègic monumental afegir-se a
la festa? Una vegada més es demostra que quan es tracta d’aquestes coses perden
el món de vista.
I
ara una petita excursió pel món de la lògica: si, segons ells, el PNB i ETA “son lo mismo” perquè comparteixen
l’objectiu de la independència d’Euskadi, se’n deu seguir que el PP, el PSOE,
l’advocat de l’Estat, i tota la resta també deuen “ser lo mismo” que la Falange,
Franco, el ”Movimiento
Nacional”
i els Primo de Rivera (pare i fill). Oi?
Si
em permeteu, faré encara una altra petita excursió diguem-ne històrica, que pot
sonar sarcàstica, però és absolutament seriosa: aquest senyor que ostenta el
títol de Comte de Barcelona no hi té res a dir en tot això?
A
hores d’ara, la senyora jutgessa s’està rumiant què ha de dir. No és fàcil, és
clar: es tracta d’escollir entre la lletra de la Constitució i els principis de
la democràcia. No conec aquesta senyora, i no sé res de les seves idees ni de
les seves fílies i fòbies. Potser ho té molt clar, en un sentit o altre, o
potser no. El que és segur és que si té un mínim de sentit democràtic l’han
posada entre Espanya la paret. Potser entre la seva carrera professional i la
seva consciència, fins i tot.
Per
ajudar-la en aquest tràngol, m’agradaria recordar un fet que li pot servir
d’inspiració. Quan a les “chapas” dels cotxes s’hi duien
els distintius provincials, a Girona la gent va començar a tapar el GE amb un
GI. I vinga a posar multes. I com és multes posaven, més gent ho feia. Fins que
van decidir legalitzar-ho: el distintiu de Girona es va canviar per GI i que
els que ja hi tenien el GE el podien canviar. Però ves per on, molt poca gent
ho va fer. I doncs? Com és possible, després de tanta campanya i tant de
merder? Doncs molt senzill: com que ara ja està autoritzat el GI, ja no cal
fer-ho. O sigui que senyora jutgessa, faci’m el favor de prohibir el referèndum
d’Arenys de Munt. Farà un servei que no s’imagina a la causa independentista.
Que els catalans som molt punyeteros per a certes coses…
Sigui
com sigui, i acabi com acabi tot plegat, una cosa és clara: a Arenys de Munt ja
ha guanyat el SÍ.
Carles
Baeza
