01 d’octubre 2010

Entre la ironia i el desconeixement




El que es temia s'ha produït:   les restriccions que s’aplicaran  als  salaris controlats per una nòmina, i que generalment son molt més baixos que altres,  és el mínim que podem fer moltes persones que estan disposades a passar penúries per solidaritat amb aquells que aportaran moltíssim més.
Estic convençut que els banquers, potser amb un cert sentiment de culpabilitat, ja que es diu que van ser els  primers que van contribuït amb la crisi i davant la alarma social  que això ens ha generat van tenir la necessitat de demanar ajudes als governs de torn amb la finalitat de salvar el sistema financer, (diria jo el seu sistema financer) i repartir beneficis.
Hi ha qui somia que després d'haver rebut importants ajudes per ajudar-nos a sortir de la crisi a tots,  van a renunciar al 50% dels seus sous i beneficis durant un any. Amb això aportaran tant o més que el que aportarem la resta de mortals durant molts anys.  Jo des d'aquí els vull felicitar anticipadament per aquest gest de responsabilitat, dignitat i ètica, que els caracteritza quant aquets responsables de la banca  els veiem donant compte dels seus importantíssims beneficis amb cares de satisfacció pel deure complert. Deure que no dubto compleixin bé, com complim molts altres mortals en la nostra modesta tasca productiva del dia a dia d’hores interminables en favor d’aquest beneficis que anualment fan públics i notoris en sumptuosos espais amb els mes avançats recursos tecnològics, els hi siguin repartits.
I com no podria ser d’un altre manera, la gestió de tot aquest procés de generar projectes de com fer-se ric amb el mínim esforç,  requereix una retribució salarial  lògica en funció del objectis aconseguir,  i aquí bé la segona part, del circ monetari, els sous de vertigen que aquest il·lustres treballador s’ha autodesignen al llarg de tota la vida sota blindatges, d’acer cuirassat, resistents al mes  virulent Sun amis, Terratrèmols i erupcions volcàniques que la natura ens depara.
Tot blindat i ben blindat. Que no lligat!
I davant de tanta justícia injusta, que ens queda fer ?
Donar un xec en blanc a aquells que ens representen, escollits sota la democràtica acció del dret a votar, d’aquells que en nom del treballadors s’autodesignen càrrecs, despatxos amb estructures de les mes dignes empreses multinacionals,  cotxes “oficials” aquells que es reuneixen amb el president de govern de torn per decidir el que i el com s’ha de fer anar i mantenir la  classe treballadora  el mes calmada possible,  reconduint la seva indignació  de una manera que reporti poc soroll, tots quedin contents i ens ajudi assolir l’objectiu;  més recaptació!,  com?  és molt senzill convocar un dia de vaga amb el conseqüent cost econòmic, que representa al assalariat, el descompte  de la part  proporcional, del sou, pagues extres, vacances,  i objectius.  Un pla estratègic  perfecte. Seguim pagant els mateixos, fins hi tot per protestar.
Tot això queda per la immortalitat desprès de la foto de rigor, donant-se les mans amb una forta encaixada, somriure per a les càmeres fotogràfiques, i el seus cinc minuts de glòria davant la televisió per fer el seu discurs intel·ligible ple de mots,  apressos en un  curset accelerat, d’aquest que sols es fan per poder justificar un ajut econòmic a la mateixa organització que representen i per dir-nos que descarten una vaga general però si que tal dia es farà la dels empleats públics.. I així anar vivint esperant l’ajut econòmic designat en els pressupostos generals de l’estat de 220.000.000€  com a subvenció a ens socials de representació del treballadors dits d’un altre manera SINDICATS, on el seus “treballadors”dits representants del sindicat, persones, que fan una tasca lloable dins de cada sector empresarial, de cada empresa,  de suport al treballador davant de qualsevol incidència de la seva relació amb l’empresari,  aquets representant son persones alliberades de la seva activitat laboral, i que és la pròpia empresa que en el seu dia el va contractar per desenvolupar una tasca laboral determinada, que li ha de pagar el sou  d’unes hores les quals la seva productivitat va en detriment de qui li paga a en favor de per qui treballa.
En definitiva, que amb el 50% del sou dels banques, més amb l’hipotètica retallada de la subvenció que reben els sindicats, la baixada de les retribucions de l’arc parlamentari espanyol,  la pujada del impostos a les rendes molt mes altes, l’aflorament de part del sous que es paguen sense declarar, on la seva quota de cotització representaria una injecció de diner considerable, possiblement i baix el meu modest desconeixement de com funciona aquest circ de l’economia podríem sortir de la crisi. Fins el punt que als empleats públics podríem tenir pel proper any un increments de 6% de la massa salarial.