PER QUÈ?.....

L’excés de crispació creat per un personatge, que es pensa que tot el món gira al seu voltant, ha fet que una entitat centenària amb un més o menys prestigi de seriositat, on en l’àmbit esportiu consten 9 copes d’Europa en totes les seves variants i modalitats, 31 lligues espanyoles, 17 copes de Espanya entre “Generalisimos” i Reis, amb 8 Súpers copes espanyoles i 1 súper-copa Europea entre d’altres des de les retransmeses per TV en blanc i negre, aquesta entitat emblema de l’Espanya que tant a fet per aquell país en èpoques del dictador, fins a les de la TV de color en democràcia caigués en el més gran i inacceptable dels ridículs.

Ens demostra el seu immens complex de inferioritat, on necessita el triomf a qualsevol preu perquè és conscient que sense aquets ell no és ningú, com demostra el fet de caure en les més grans baixeses pel que diu i del que fa, demostrant la seva impotència amb les injuries contra el rival  abocant un munt de deixalles sobre aquells que li han demostrat el més vulgar de la seva realitat, fins el punt de perdre el sentit del ridícul i la seva ubicació en aquesta societat.

És obvi que amb aquesta actitud el que ha pretès aquest individu és desacreditar la victòria del rival, ha intentat distreure l’atenció, per tal de evitar que els seguidors, socis i aficionat del equip que entrena, un equip amb una certa seriositat i prestigi esportiu, l’ha convertit amb un equip sense identitat, covard, destraler, indigne de gestionar un pressupost de més de 400 milions d’euros i de alinear en les seves files un bon grapat d’estrelles amb una alta cotització en el mercat futbolístic, això sí dirigits per un enemic del futbol com va definir  The Times, potser per que comparava el seu futbol, amb altres que es practiquen i veuen per els camps d’Europa i en la mateixa lliga espanyola.

Però aquest personatge només vol l’èxit aconseguit per enaltir el seu nom, no pas fer un bon espectacle esportiu, donar prestigi a la entitat que el paga, molt bé per cert, fer gaudir als aficionats, simpatitzants, socis d’aquesta entitat. I el que no sap el personatge és que el futbol amés d’un esport, és sentiment passió, per uns colors, per definir una identitat. El Real Madrid, és tot això també, passió, sentiment i identitat i el seus dirigents no poden malbaratar els més de 100 anys de historia d’aquesta entitat deixant-la en mans d’un individu mediocre en lo professional, acomplexat en lo personal i necessitat de reafirmació com Maurinho

I sols una reflexió al Magnat de la construcció; Quant ell va néixer el R. Madrid ja existia, abans de fer-se ric, el R. Madrid va estar dirigit per altres persones que en menys fortuna i menys poder econòmic el va fer nou cops campió d’Europa 31 de lligues espanyoles i no tantes copes, 17 però també. Des de juny del 2009 va ser de nou escollit President  i d’entrada i a cop d’efecte ha invertit 159 milions d’euros amb els dos noms més mediàtics del futbol Cristiano Ronaldo i Kaká aquest fitxat segons les pròpies paraules del president, "por la amistad que tengo con Galliani  porque es un gran amigo del club. Que esto no se olvide nunca". Que voldrà dir amb aquesta frase, després de pagar 65.000.000 € per amistat ?

Això és el món del futbol.

LA SISENA HORA

En campanya electoral CiU va reiterar en diverses ocasions que la lluita contra el fracàs escolar era un dels un dels objectius prioritaris en l’acció de govern en cas que la ciutadania els hi dones confiança, i així ha estat . Ara son al govern.

L’anterior  govern mai ens va justificar de forma clara les avantatges d’aquesta sisena hora, potser lectiva, només hi havia una cosa clara l’equipara-me’n amb l’horari escolar de l’escola concertada. Sí es així sols es va demostrar que era una qüestió més ideològica que no pas pedagògica, aquesta constant obsessió de l’enfrontament de les dues xarxes educatives que tan de mal ha fet en el nostre país i que tant benefici lectoral ha donat alguns.

La demagògia, del discurs públic versus privada concertada i la poca capacitat de discernir el gra de la palla de moltes famílies de bona fe, va fer que el discurs ens portés a donar la raó a posicionaments populistes mes que a raonaments convincents.

L’objectiu de la sisena hora era mantenir el alumnes un hora mes al centre, alliberant a pares i mares d’aquesta hora d’estada amb els fills? O bé aquesta sisena hora estava dissenyada per que aquells centres que ho creguessin convenien poguessin destinar aquesta hora a treballar amb grups reduïts o de forma individualitzada amb aquells alumnes que presentessin dificultats en aspectes bàsics de l’aprenentatge com ara la escriptura. La lectura o les matemàtiques. Mai d’això ens van parlar tan sols ens parlaven de l’equiparació amb l’escola concertada. Mai ens van fonamentar en arguments educatius el cost d’aplicació d’aquesta sisena hora, molt en temo que aquest cost  fos molt més elevat que els beneficis educatius que aquesta mesura generava de la forma que estava plantejada.

Però mai ens van dir tampoc que aquesta hora, la sisena, de l’escola concertada anava a càrrec de les famílies. Es com si l’escola pública, a traves de les associacions de pares i mares, financessin qualsevol activitat acadèmica per obtenir millors resultats.

Però no les APA’s de la publica, feien mans i mànegues per cobrir el recursos que de l’administració no arribava o potser que alguns equips directius, no sabien administrar

D’això, molt podríem parlar però potser ho deixem per més endavant, mereix un capítol propi.

Esperem que les reformes proposades no suposin cap pèrdua de cap lloc de treball. Que els 4.000 mestres que com a conseqüència de la aplicació d’aquesta sisena hora, es van contractar seguiran treballant en el mateix centre on son actualment o si més no alguns vagin destinats a reforçar altres centres que per les seves característiques d’entorn soci- econòmic- cultural necessitin una major dotació.

Els ajustos, les optimitzacions de recursos passen també per el recursos humans i d’organització i en aquest àmbit, ens diuen que el professorat ampliarà el seu horari lectiu amb una hora mes reduint-la de coordinació, d’atenció a les famílies, d’activitats complementaries d’horaris variables entre d’altres.....

I si aquest arguments de canvi en les formes de fer els avalem, si la comunitat educativa, les famílies, els assumim com a propis per tal de l’atenció i la qualitat de l’ensenyament dels alumnes no es vegi afectada, es més, sigui signe de millora dels resultat acadèmics podrem donar per vàlids els ajustos pressupostaris que afecten únicament a aspectes material, com poden ser el retard en la construcció d’escoles, la despesa corrent de energia, paper, aigua, etc... En definitiva una major i millor gestió administrativa des de el propis centres docents. Aprofitant l’autonomia de gestió, millorant la seva eficàcia i fent uns centres educatius competitius entre ells, per tal de garantir uns millors resultats, tan acadèmics com educatius.

Quant les mediocritat s’ha instal·lat en les cúpules del partits

Ens interessa pertànyer a Espanya, quant el governs de torn on la mediocritat s’ha instal·lat en les cúpules s’han carregat el treball de molts ciutadans al llarg de mes de trenta anys? I això val per el bipartidisme en que esta sotmès l’Estat.

El sistema polític espanyol en els darrers anys a portat a totes les seves institucions a la fallida, s’han carregat el model productiu, han fet de l’estat autonòmic, un estat de campi qui pugui al voler alienar a tothom per igual sense tenir en compte els fets diferencials de les quatre nacions que conformen l’Estat.

No han tingut en compte, que el futur, passa per un model educatiu, seriós, modern, portat a la praxis amb autoritat, on  el valor de l’esforç ha de ser la base de l’èxit i no ha estat així segons tots els estudis, els informes d’àmbit europeu han deixat palès al grau de tercermundista en que es troba el model educatiu espanyol, i això ens arrossega a nosaltres, malgrat anar per sobre dels paràmetres analitzats. D’aquí que hem de aprovar a les Federacions de Pares d’Alumnes de Catalunya que han decidit desvincular-se de la Confederació Espanyola d’AMPAS i  iniciar actuacions enfocades a establir relacions amb la resta de federacions europees dins d'un Pla de relacions internacionals. Una acció més de la societat civil organitzada que veu que la perinença a Espanya es un mal negoci. 

Que dir de l’estat del benestar de les persones, que tan sols han vist com les seves il·lusions han estat el somni de les bones paraules i de l’engany, ens han confos amb l'estat del ben estar,  amb la falàcia dels drets adquirits.

Es per aquestes raons, que ens cal seguir amb aquest nou cicle que hem encetat en la vida política i econòmica a Catalunya. I cal que els partits catalans prenguin nota, per tal de sortir d’aquets atzucac que ens arrossegat, no hem de permetre, que les mediocritats que governen a l’Estat ens ridiculitzin, en la política exterior.

No podem permetre que un sentiment d’impotència davant aquesta manera de governar l’estat hipotequi el nostre futur com a poble, crec que hi ha que canviar tot de nou, especialment la forma de participar en política, hem de crear una massa crítica política suficient per reformar i generar il·lusió trencan si cal amb el jou opressor d’un Estat que no ens vol entendre.

La última de l’estat espanyol……

Que els temps canvien, es un somni, els vicis i tics del passat no han tornat, es
mantenen i de quant en quant algú els treu del pot de formol i s’acudeix  la naftalina per recordar-nos a quin país ens volen fer viure i quina gent ens envolta.

Espanya un Estat que està a la mira de tota la comunitat europea, que hi ha dubtes de la viabilitat dels plans que presenten per sortir de la crisis, en les mesures que han pres els seus governants. Aquest govern amic, no sé de qui, doncs no he vist cap detall d’amistat amb cap amic, conegut o saludat de Catalunya, aquest govern ara es dedicarà a subvenciona al Real Madrid per promocionar a l’estranger Espanya i la ciutat de Madrid com a destí turístic.  Fal·làcia!!! Per sanejar la seva economia el fracàs esportiu i institucional.

El mateix icona de l’Espanya en blanc i negre del NO - DO, del dictador, del poble sotmès pel terrorisme institucional, el voler reviure de nou, el Real Madrid, l’equip de futbol que si en un passat va viure els èxits, ara en un present decadent, econòmicament arruïnat i esportivament fracassat  per una gestió d’un Ser Superior, arrogant, vanitós, prepotent, un magnat del negocis del ciment i el totxo que ha portat a la misèria econòmica encoberta a l’equip de futbol que va ser estàndard de l’Espanya del anys 60  la España del Pajares, Esteso, la Bombi, Azores, Gracita Morales....

I per si això fos poc, al 2011 aquesta entitat esportiva i grup de jugadors , que no equip de futbol, compta amb l’entrenador més provocador, generador d’odi i violència, un jugador estrella fracassat, fatxenda, insolidari i envejós dels seus propis companys junt amb d’altres que són autèntics carnissers sobre un terreny de joc. Una entitat esportiva, que ha estat incapaç de fer escola de joves esportistes amb l’emblema del CF Reial Madrid, transmetre  els valors educatius que l'esport genera, on  no tot és guanyar o perdre. Una entitat sense aquestes premisses no pot promocionar res ni representar a ningú.

Si una entitat en aquestes circumstancies ha de promocionar a l’estranger Espanya i la ciutat de Madrid com a destí turístic, poc o cap prestigi pot donar i menys pot representar a la capital d’un Estat, no pot representar ni tant sols  a la seva pròpia gent que han posat la major part de les seves il·lusions durant més cent anys amb l’equip de futbol on es senten representats com col·lectiu i que ara en mans d'aquets personatges veuen menyspreats els seus sentiments i humiliades les seves emocions, és vergonyós fins i tot la falta de respecte per a molta d’aquesta gent que no té feina, que les passa magres par arribar a final de mes, que li costa un munt cada dia posar un plat a taula que l'Estat malbarati el diners en tapar el fracàs d’un personatge que es creu que el diner ho pot tot.

Fins aquí podríem arribar que quant Catalunya pateix un dèficit fiscal i el espoliadors el justifica’n de solidaritat amb la resta del pobles d’Espanya ens adonem que aquets espoli és per enriquir butxaques alienes a la solidaritat, butxaques de bons “vivants” especuladors de dubtosa honorabilitat 

Un entrenador de futbol ens ha donat una lliçó....

Un entrenador de futbol ens ha donat una lliçó de com hem d’anar fen valer la nostra llengua, no adoptant només una actitud de defensa, sinó d'atac, no contra el castellà ni contra ningú, sinó fen un acte d'afirmació pròpia.  Una persona que ja des de la seva infantesa, s’ha vist etiquetat com a “polaco” per parlar en català en la seva pròpia terra;  Mequinensa, la Franja.

La intolerància d’unes ments retrogrades, han posat un altre cop palès  que “les espanyes” no entenen res del que significa de riquesa cultural de pertànyer a un estat plurilingüístic.

I això contrasta, amb la defensa que fan alguns ignorants defensors d’una llengua que diuen que està en perill d’extinció, el castellà, que pel cap baix la parlen més de 400 milions  de persones.

 Per tant benvingudes les actituds que com aquest esportista on sense anar en contra de res ni de ningú a respost amb un atac. Ho m’acceptes com sóc i m'en vaig. I així ho va fer.

Un valor trames al jovent, reafirmar la seva condició de bilingüe. Però sembla que la defensa de la pròpia llengua es un acte indiferent entre un segment del jovent del nostre país  que per moltes idees que es proposin on més falta ens fa, als instituts per estendre mes l’ús del català entre la joventut, es veu anul·lat perquè la llengua d'ús social entre els joves al lleure, als jocs d'ordinador, als DVDs i la música en general, als còmics, les pel·lis i tot el que és cultura juvenil, s'expressa majoritàriament en castellà. Aquí és on refiar-se de les forces del mercat (posició liberal extrema) ens porta directament al suïcidi.

L'enemic no és el castellà (que és, d'altra banda, una gran llengua culturalment parlant), sinó l'ús social i les forces del mercat... I és contra això que els suecs, els holandesos, els danesos, els finlandesos..., totes les llengües minoritàries d'Europa s'han "protegit". I també el francès i... el castellà!!! Per què no ho hauria de fer, el català? L'única raó és que no tenim un estat al darrere.

Aleshores ja ho tenim clar: per ser alguna cosa en aquest món global has de tenir estat al darrere... Aquest és el raonament que hi ha en el fons.

Malgrat tot cada vegada anem guanyant terreny, lentament, però tampoc no retrocedim. Actes com el del Sr. Raül Agné ens reafirmen que hi ha esperança. Això va contra els qui diuen que el català s'acaba: què s'ha d'acabar!!! Sí que s'acabarà si tenim una visió pessimista que ens paralitza i no ens deixa  treballar.

Per tant, a treballar i bona feina. Ara depèn de nosaltres

Ànims!!!!

---

La Independència no ha de ser motiu de fractura social

És lamentable que a dia d'avui hi hagi persones, que viuen aquí,  que facin comentaris o referències sobre la Independència i es preguntin: què significa Independència?

O bé: quantes persones d'arrels catalanes, viuen a Catalunya per parlar d’independència?

Ganes de barrejar la magnèsia amb la gimnàstica.

Sí, independència, és molt fàcil d’entendre en poques paraules: no haver de dependre de ningú. Som un país prou preparat per dur a terme el nostre propi destí amb persones que viuen i treballen a Catalunya sense renunciar als seus orígens; gent de procedències diverses arrelats a on van néixer, però que les circumstàncies de l’època els  va fer marxar cap altres indrets i sortosament els van trobar. I és que van trobar una terra que els va acollir i que se’ls va fer seus. No és just que l’esforç de supervivència d’èpoques difícils de treballs durs, i mal remunerats, ara que han aconseguit un benestar (dins del possible) que han contribuït en aixecar aquest país, que molts d’ells han vist néixer  i créixer els seus fills, vegin espoliat el seu esforç i menyspreat el seu treball.

La Independència política i econòmica de Catalunya vers España no ha de ser motiu de fractura social, ans al contrari, aquesta independència ens ha de fer ser més solidaris, ens ha d’agermanar. En definitiva, ens ha de fer sentir d’igual a igual, perquè una gran majoria estima i sent seva aquesta terra com la dels seus avantpassats; no s'ha de renunciar a cap identitat, ningú no és ni serà un ciutadà de segona, atès que tot aquell que estima i respecta el lloc on viu és ciutadà de ple dret.

Coneixen aquests mateixos que són tan "espanyols" que viuen i treballen (o cobren de l'atur) a Catalunya, que deixen un 20% dels seus impostos per a no sabem què?, Saben que Catalunya és la comunitat "espanyola amb el menor nombre de funcionaris, i major nombre de peatges". Quines paradoxes, no?

Els que vivim a Catalunya paguem més, gastem menys i som els més endeutats.

Sempre Catalunya és l'objectiu de totes les crítiques "de tots els mals", per què quan es fan aquestes crítiques ningú no té el valor de fer-ho amb xifres?, amb xifres comparatives.

¡¡ Quantes veus es silenciarien!!!

Però és clar, això no interessa.

Què farà Espanya quan no tingui de què parlar sobre Catalunya?

Se l'hauran d'inventar.

Teniu resposta aquestes preguntes?

Per què el Sr.Guillermo de la Dehesa membre de l’executiu de Felipe González va preferir-hi que Eurodisney s’instal·lés a França abans que a Catalunya ?

Per què el President del Govern espanyol Sr. Felipe González a l’any 1993 va deixar perdre per Barcelona la capitalitat del Medicament ?

Per qué En Jose Mª Aznar va deixar perdre, també per a Barcelona a l’any 2003 la Capitalitat Europea del Sector Alimentari ?

Per què El Govern de l’Estat Espanyol es va negar a demanar ajuts a la CEE per finançar la línea 9 del metro de Barcelona ?

Per què Jose Luis Rodríguez Zapatero el del “gobierno amigo” a l’any 2006 no va defensar la nova fàbrica de NISSAN que s’havia de construir a Odena (Anoia) ?

Hi podrem afegir un altre....,

Li convé a Catalunya pertànyer a Espanya?

Es l’única resposta que hi ha clara.  NO

Crisi? de què, i de qui...

Serà possible sortir de la crisi traient moltes mesures, incloent-ne de socials i també anomenant-les anticrisi, amb l’objectiu que “tot continuï igual”, i tornar com abans. És a dir, continuar creixent i millorant la nostra comoditat de vida aprofitant-nos dels països del tercer món i continuar ampliant el nostre quart món?

Permeteu-me que en dubti. Els països del tercer món anomenats emergents, amb milers de milions d’habitants que coneixen com vivim els afortunats de l’anomena’t  primer món, volen viure millor, volen no morir de gana set i mala higiene, i no ser víctimes d’aquest “genocidi” de milers de morts de gana.  Mentrestant,  a nosaltres ens sobra menjar per una desequilibrada distribució de la riquesa, i un molt egoista sistema econòmic en què els poderosos trepitgem els dèbils seguint la llei de la selva

Econòmicament nosaltres tenim molts dubtes que devem a alguns països que poc a poc guanyaran el seu lloc en aquesta selva del “jo més” i “ens faran patir”. D’altres, com l’Àfrica, resten marginals, com si els seus habitants no fossin humans, sense dret ni a malviure.

Què hem de fer, nosaltres, “la gent del carrer”?

En primer lloc acceptar que som còmplices  d’aquesta situació per la nostra comoditat de vida, pel nostre viure un ben estar desmesurat, d’un consum impulsiu, i per ostentar el nostre fictici estatus social. Però hem de ser  conscients que ens cal exigir una major disminució d’aquesta insostenible situació condicionada a una millora del tercer món més just i amb menys patiment, per  viure més feliços  i més segurs, ja que el terrorisme no s’acabarà si s’incrementa la gent desesperada per  l’existència de les  desigualtats socials.

Cal despertar, i cadascú, des del lloc de treball i compromís associatiu que hi posi el seu granet de sorra per fer una societat més forta i més justa, en un món més lliure.