Sembla que des de la capital de l’Estat ja han entès el fet català…

…i davant aquesta circumstància es senten febles, desconcertats, insegurs, tenen por.  Espanya no existeix com a concepte, pateix una malaltia, que és la de veure’s segrestada per una Democràcia Autoritària preàmbul del que va ser la Democràcia Orgànica que va imperar entre els anys 1950-1970. 

Han perdut el nord, fins el punt de no acceptar que les lleis no són inamovibles i que estan al servei del ciutadà, que qualsevol manifestació de coherència democràtica els fa actuar amb rebuig, només cal veure el que ha succeït amb el Fiscal en cap del TJC, per opinar sobre la conveniència de fer una consulta -sempre dins de les lleis vigents- per saber que vol el poble de Catalunya, mentre un militar que ha estat assessor del Ministerio de Defensa manifesta “que la Patria esta per sobre de la democracia” i no ha passat res, ningú ho ha comentat fins i tot possiblement algú ho deu haver aplaudit. Queda visualitzat doncs el sistema democràtic que s’està gestant, una Democracia Autoritaria on  Ministre i Fiscal General de l’Estat i els mitjans de comunicació afins estableixen en les seves editorials l’agenda política del govern han donat un cop de porta a la democràcia real i aquets actes a Europa no agraden, el nivell de la ciutadania europea és alguna cosa més que això.

Quina capacitat democràtica té l’Estat espanyol quant el govern del PP la està desmuntant mentre el PSOE, està fora d’òrbita, amb el seus problemes interns on la subsistència del partit és prioritària a la concepció de mantenir una Espanya plural democràtica en una Europa unida. Ni la dreta ni la pretesa esquerra espanyola reconeixen el pluralisme ni la diversitat per ells sols els i val la uniformitat.

Si el diàleg  els hi fa por, no tenen arguments i no són conscients que la discrepància és un element enriquidor,  arribats amb aquest punt, quant el diàleg és nul, el camí s’ha acabat. En aquesta situació Catalunya no pot seguir, estem amb un bucle que cada cop que ens donen retrocedim quatre passes. Fins quant? 

El nostre camí no té retorn, que haurem d’anar fen ziga-zagues, segur, però arribarem en defensa de la democràcia i amb ella la llibertat, anar a la recerca de complicitats internacionals sense cap pausa accelerar el procés de sobirania en que estem immersos, esgotant totes les vies legals, fins arribar al Tribunal Internacional de Justícia que sempre recolzarà la voluntat majoritària del poble davant les lleis de l’Estat que l’oprimeix.

Això tan sols ha començat.