Quant la mamella queda encastada

La mamella com és evident ha quedat encastada entre l’asfalt i el pedrega, i en aquestes circumstancies poc es podrà munyir. Això s’acaba.

Ja no val criticar a uns i altres, ja ha quedat demostrat que en tots els partits hi ha gent feble, que en quant toquen poder es susceptible de corrompre’s, i tots posem l’accent en el politics, i és evident, en aquets els hem dipositat la nostra confiança escollint-los perquè gestionin la governabilitat del país d’acord amb la nostra manera de pensar.

Però no diem res dels corruptors, d’aquells que sense cap escrúpol en els comptes d’explotació de les seves empreses hi ha partides de “relacions publiques” o “despeses de representació” per fer evidents les febleses humanes des de la ampolla de vi, la panera de Nadal, les vacances pagades o el xalet a la costa.

 

No vull justificar al corruptes, no vull justificar les males praxis del politics, però crec que ja no es qüestió de corruptes i corruptors. Ara s’ha arribat al extrem de passar les ratlles vermelles, aquestes ratlles que tan s’han posat de moda. Ara no es corromp a ningú, ara amb tot cinisme i prepotència es roben diners i se’ls reparteixen entre ells, en sobres i la resta, surten cap Andorra, Suïssa, Liechtenstein,... en definitiva a paradisos fiscals.

Però vull dir que tot està canviant, la classe predominant ja no és qui ostenta el poder sinó la ciutadania, les noves tecnologies ens donen facilitat per la transparència i això ho hem d’aprofitar.

Qualsevol amb dos dit de front es preguntaria que coi està passant amb els catalans i els seus politics que cada cop surten més elements de corrupteles d’alt nivell, la veritat és que tot plegat fa pudor de desprestigi de Catalunya, dels seus politics i fins  i tot de la seva ciutadania.

Ara s’obren totes les portes pel diàleg, ho diu el president del govern Espanyol, de dubtosa credibilitat, però la porta oberta només ens serveix per la sortida ara ja no són els politics els qui han de negociar, aquests ja no els hi queda marge de negociació entre ells, és el poble que ja ha decidit el camí a recorre i l’hem de recorre amb fermesa .

La proposta del Pacte Fiscal sembla que ja ha sortit del calaix i estan disposats a parlar-ne, malgrat les resistències del “Barons” del PP que veuen que la seva economia es veuria afectada a la baixa. Però el govern espanyol no té un altre sortida, sap que amb el Pacte Fiscal podran acceptar un referèndum pel dret a decidir, amb el convenciment  que amb aquest  gest  i les promeses d’estimació a Catalunya el discurs de la por el NO el tenen garantit.

Però una vegada més s’equivoquen, el poble català ja ha vist la llum, la seva dignitat s’ha vist massa menyspreada, masses pactes i acords incomplerts masses lleis i addicionals incomplertes  com per mantenir-nos dins d’un Estat que no ens vol, que el seu únic interès és mantenir-nos per seguir munyin la mamella, aquesta mamella que ha quedat encastada entre l’asfalt i el pedregà.