De la rauxa al seny

Voldria creure’m que CDC ha escoltat el clam de la manifestació i que les declaracions d’en Mas “Ahir el curs de la història de Catalunya, poc o molt, va començar a canviar. Hem fet una aposta en els darrers trenta anys per encaixar en un marc constitucional, l’hem fet de bona fe, però és evident que això està tocant a la seva fi i que Catalunya ha de fer una aposta clara pel seu dret a decidir el seu propi futur”,son aquestes paraules l’espurna de llum en el llarg camí recorregut i el poc que en queda per recórrer cap a la plena sobirania?
Sóc dels que pensen que ara en plena eufòria “nazi..onal” on han emplenat balcons i façanes, botigues, i portalades de la roja i gualda on España es indivisible, on la nostra manifestació el nostre clam només l’hem cridat i sentit nosaltres i el països civilitzat de tot el món, els hi vindria molt bé aquest referèndum, estan esperant el moment com ho han fet amb la sentencia i la seva publicació, estan esperant la convocatòria oficial per mobilitzar a la seva gent, jugar amb la seva sensibilitat per intimidar els indecisos amb les arts que els i son mes propicies, la por, la manca de democràcia, l’actitud mes arcaica, casposa i feixista que els caracteritza.
Per tant i amb aquest panorama, considero un encert aquesta aturada, que en la “intimitat” tots aproven, el que passa es que en portes d’unes eleccions nacionals on els candidats a ser minoritaris, els que han portat la bandera de la independència, els que varen portar un partit espanyolista al govern de la Generalitat, (m’ha agradaria pensar que va ser un error de càlcul de no pensar las conseqüències, Nefastes conseqüències)  Repeteixo un referèndum ara seria un fracàs sense volta endarrere, i no ens ho podem permetre hem d'actuar freds i serens per aconseguir l’objectiu, necessitem un consens de Partits i un Lideratge fort. El pitjor del cas és que alguns partits polítics de cara a eleccions portaran en el seu programa electoral la consecució de la Independència sense tenir en compte que la retallada de l'Estatut és tan brutal que veurem com ens sortim, No ho tenim gens fàcil gràcies al tripartit hem enrederit 40 anys.
El primer que han de fer els polítics és convocar eleccions perquè dia que passa ala que ens tallen, torno a repetir aconseguir un govern fort amb lideratge i un consens entre els partits catalans i fins que no aconseguim això no podrem continuar caminant, Sé que és difícil però no impossible.
Estic veien la TV  (la nostra la que aviat serà la d’ells) TVC-TV3 i sento en Mas que demana que en la resolució conjunta del parlament han de figurar el lema que ens ha fet sortir al carrer SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM, i ves per on, ningú ho accepta, ( i els que ho veuen be no es pronuncien, no sigui cas que perdin les poltrones) serà CDC la que trencarà el pacte, per voler reflectir allò que el poble català va expressar al carrer? Seran els col·laboracionistes del PSC, que sotmesos al PPESOE no tenen mes respostes que anar alimentant comissions d’investigacions, i distreure el personal amb fal·làcies? O aquets feliços embolicats amb una amanida de sigles, que el mas fàcil es anomenar-los com la marca blanca del PSC.
He parlat d’un lideratge fort, un lideratge, consistent, un lideratge que malgrat tot, només el personalitza aquell que ha guanyant dues eleccions, un líder, amb credibilitat, que sols l’han arrabassat el poder de liderar el país els col·laboracionistes, els Il·luminats i els feliços.
Respecto aquells que voldrien ja un referèndum, aquells que com jo pensen que ja ni ha prou, de tanta agressió, d’aquells que diuen Adéu España, (jo no, mai m’he considerat ni espanyol ni que estic a Espanya) Sols ús demano, cap fred, cor calent i fer la pedagogia que calgui per aconseguir l’objectiu: INDEPENDÈNCIA en el seu moment.
Sembrem per el 2014 no malmetem la collita abans d’hora.

Que n'és de difícil, ser normal......

Catalunya i el catalanisme continuen sent l'objectiu predilecte de l'armada mediàtica madrilenya.

Cada dia col·leccionen nous enemics.
Cada català és un dimoni impotència i ells fan d'àngel exterminador de bèsties..
Aquest mes la víctima propiciatòria és la cervesa Moritz.

Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio  i la premsa- els mitjans de comunicació de la gran capital han començat a disparar contra els propietaris de la marca 'catalana', 'per haver subvencionat l'organització Plataforma per la Llengua'.

Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica. Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la Plataforma i la cervesa Moritz, que etiqueta 'exclusivament en català'.

La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas contra la campanya i proclamen 'el profund compromís amb Catalunya des de 1856'.

'Per això donem suport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana'.

Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català 'perquè és l'idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat'. Que n'és de difícil, ser normal...

I si t'agrada la cervesa, ja ho saps! ...i si no...... ( també ) !!!!

Amb aquest discurs, Catalunya ha d'estimar España?

Cronologia històrica del discurs anticatalà* :

*1625 – Conde Duque de Olivares: “Ahora que os hemos asimilado y no tendréis de gastaros dinero en lucha contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”.

*1725 – José Patiño: “... es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)...”.

*1906 – Revista “Ejercito y Armada”:* “Hay que castellanizar a Cataluña …
Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.

*1907 – La revista militar: “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertat, sino
con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

*1927 – La revista militar: “Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.

*1927 – Juan Llarch: “Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas”.

*1934 – Manuel Azaña: “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años”.

*1938 – General Queipo de Llano: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.

*1939 – Governador Militar Aymat: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!.

*1968 – Luis de Galinsonga: “Todos los catalanes son una mierda”.

*1968 – Manuel Fraga Iribarne: “Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”.

*1977 – Jorge Carreras Llansana: “En Cataluña no hay más que españoles que viven y trabajan. Un español que viene aquí, viene a una región española y jamás puede ser considerado como inmigrante”.

*1981 – Santiago Bernabéu: “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”.

*1984 – Leopoldo Calvo Sotelo: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.

*1984 – José Prat: “Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano”.

*1984 – Felipe González: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.

*1986 – José Rodríguez de la Borbolla : “Los andaluces son bastante inteligentes para no confiar en los catalanes”.

*1992 – Aleix Vidal Quadras: “Només una ment malaltissa pot concebre la segregació de Catalunya”.

*1993 – Pedro Pacheco: “Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la carroña”.

*1994 – Mercedes de la Merced: “Me preocupa que la Guardia Civil pueda llegar a depender de Jordi Pujol, hoy Presidente de la Generalitat , y mañana de cualquier loco que la pueda presidir”.

*2001 – Txiqui Benegas: “Para mi, ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incompatible”.

*2001 – Juan Carlos I: “... a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”.

*2005 – Rodríguez Ibarra: “¿No les da vergüenza? ¿Se puede ser tan cretino?(…) ¿Falta dinero para la sanidad? Pues no se lo hubieran gastado ustedes en tener una policía autonómica, no se lo hubieran gastado ustedes en tener tres televisiones. Cada uno se lo gasta en lo que quiere, pero después no vengan ustedes llorando, amigos. (…) No conozco ninguna partida presupuestaria que diga: transferencia de renta de esta región a ésta. Y si existiera, que por favor me borren. Que se metan los cuartos donde les quepan”.

*2006 – César Vidal: “Un valenciano que se considere catalán es como un judío que admirara a Hitler”.

*2006 – Alfonso Guerra: “Nos hemos cepillado el Estatut”.

*2008 – L'alcalde d'Agón (Aragó): “¡Que los catalanes se mueran de sed, los jóvenes están hartos de la opresión catalana”, ”Es muy probable que el pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que la Generalitat ha causado”.

*2009 – Alicia Sánchez Camacho: “No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles”.


Conclusió: Amb aquest discurs, Catalunya ha d'estimar España?



Miracle, oh!!! Terres de l'Ebre

Quant els nostres avis van girar per primera vegada la palanqueta de fusta d’aquell interruptor boterut de ceràmica blanca i la bombeta del menjador va començar a escopir una groguenca llum de 125 w, inundant tota l’estança , de ben segur que van pensar que allò era un miracle. De fet, tampoc havien de saber gaire més, ja que la majoria d’aquella generació havien estudiat ben poc, perquè ja de molt jovenets, els van fer anar de mossos a les cases de pagès, a les fabriques o al tallers.

Però nosaltres –naltros- que, sens dubtes tenim més estudis que ells i teòricament haguéssim hagut d’esser un xic més intel·ligents , hem fet servir aquesta suposada saviesa per destruir la natura que hem heretat d’ells en ben poc temps.

Per la qual cosa, possiblement en aquest moments de naufragi de la societat en l’oceà del consumisme compulsiu, som sens dubte entre tots el mamífers, els que tenim avui per avui en futur més incert.

Som tants rucs que encara seguim pensant que quant premem aquets interruptors tan plans i bonics que ara tenim a les nostres llars de disseny atapeïdes d’aparells elèctrics, on res ja és per sempre  ni tan sols l’amor, encara sembli que seguim creient que la llum i l’energia per fer anar tots aquells aparells es genera per obra i gràcia del Totpoderós.

Doncs NO!, no senyors… La veritat és que més o menys un 70% d’aquesta energia es genera a les Terres de l’Ebre. I si ens parem a pensar una mica, veurem que amb la poca densitat de població que tenen aquestes comarques -La Terra Alta-, no té més de 12.000 habitants- no cal ser gaire savi per a donar-nos que durant anys s’ha comés un gran greuge cap a questes terres i cap a la seva gent, que no ha tingut cap benefici traduït en rendes per tenir a casa tres centrals nuclears en funcionament. No és sobrer recordar que no estan a més de 100 km. en línea recta de Barcelona. Segur que el radi d’afectació de Txernobil ser més. I encara hi tenen una altra central pendent de desmantellar, per descomptat, totes elles amb les seves piscines plenes de residus altament radioactius amb els quals les centrals encara no sabent que dir-ne.

Per tant, no ens ha d’estranyar que el jove de La Terra Alta segueixi emigrant cap a les ciutats, ja que en els seus pobles no hi troben futur. I, a més, a la seva terra encara hi penja l’espasa de Dàmocles del cementiri nuclear que el “Ministerio” encara no ha dit on s’ubicarà. Però sembla que pot ser que al final sigui a Ascó, Ribarroja o a qualsevol altre poblet dels voltants. I si amb tot això ja en teníem prou, per acabar-ho d’adobar ara els hi volen a massacrar el territori posant-los  veritables polígons eòlics massificant els generadors. Fins i tot, sembla que els han autoritzat posar-los dins a tocar de la xarxa protegida Natura 2000 perillant així el paisatge de contrades tant boniques com el pintoresc poble del Pinell de Brai. On per cert, ja només queden dos pagesos, un de jove i un altre ja retirat però que encara va al tros perquè conserva tota la saviesa que li ha donat la terra que amorosament ha treballat dia a dia durant tota la seva vida.

Per ell, i per totes les persones que viuen allà, ens hem de fer nostre el maltractament cap a la Terra Alta o vers qualsevol indret del nostre territori. Sinó, aquesta inconsciència ens durà a destruir qualsevol dia la nostra pròpia nació.

Com podríem mirar a la cara als nostres nets per molt que pugin heretar els nostres diners o propietats si per culpa de no actuar avui, potser demà ells no podran veure l’esclat d’una poncella, perquè ja no hi haurà flors? O ja no podran jugar al voltant de lo “Parot”, l’olivera bimil·lenària de l’Horta de Sant Joan, ja que al final s’arribarà a matar tot el que calgui en nom del progrés.

Potser quan no ens adonem, haurem matat també el Jardí de les Hespèrides.

Això és el que volem per als nostres nets?

L’educació és l’esperança

Sempre és bo de saber que l’Administració es preocupa per donar solucions a circumstàncies que la societat pateix i amb dificultat pot resoldre amb el mitjans que habitualment té al seu abast.

La creació de 34.000 places de Llars d’Infants, no de guarderia, ja que aquest és el nom oficial d’aquesta primerenca institució escolar dedicada als petits de 0 a 3 anys. Sembla que el Departament d’ Educació en cursar comunicats o fer declaracions hauria de saber el nom d’allò que administra. La diferència entre guarderia i llar d’infants, a la pràctica, potser que no sigui tan gran. Hi ha a Catalunya centres per a infants de 0 a 3 anys que, sempre els usuaris n’han dit guarderies. I això no ha repercutit en la qualitat del servei prestat.

Hi ha, però, una qüestió de caire diguem-ne filosòfic educatiu. La denominació Llar d’Infants evoca una altra casa, la casa del nen, un concepte mes pedagògic. Recordem que, al mig de Barcelona existia ja en temps anteriors a la guerra civil, La Casa dels Nens, dirigida molt de temps per la Dra. Montessori. En un edifici, la façana del qual era una al·legoria a la seva funció educadora. Per cert, edifici que al nostre modest parer, pertany al patrimoni pedagògic de la ciutat de Barcelona i , que segons sembla, ha estat alienat i ensorrat per l’actual consistori. Tornant, però, al nom que li correspon a cada cosa, val a dir que el terme guarderia tendeix a presentar un servei con d’aparcament de nens, de ludoteca, en canvi Llar d’Infants té més calat pedagògic i és el que li assignà el Parlament de Catalunya en el seu dia..
Davant d’aquesta acció importantíssima del govern d’oferir un servei tan ampli a les famílies, hem de creure que hi ha una planificació acurada de com realitzar-la.

En primer lloc, cal dir , que seria una llàstima desaprofitar l’experiència i bones pràctiques de les Llars d’Infants, o mal anomenades guarderies, de caràcter privat o d’ iniciativa social, existents en l’actualitat, que fan un bon servei, que estan arrelades als barris i, que fins i tot en molts casos, asseguren una tradició pedagògica de qualitat o d’arrelament tramesa de pares a fills. La pregunta, s’endevina. No hi haurà concerts entre l’administració per a aquests centres privats que tanta experiència tenen i poden o continuar oferint ?. O malgrat llur servei qualificat, veuran perillar la seva existència per l’abundància de plaça pública que s'anuncia.

Insistim sobre la qüestió. Per a 34.000 places públiques per a nens creades en noves Llars d’Infants, és necessitarien, pel cap baix , 850 nous monitors i uns 200 mestres. Qui, però, garanteix la qualitat dels novençans, en una feina tan qualificada ? La carrera, els estudis... ai, las!. Recordem que l’ésser humà aprèn més del 80 % del que li cal saber per a desenvolupar-se com persona en aquesta tendríssima edat. No seria bo aprofitar el cabal pedagògic ja existent i arnar-lo ampliant amb noves incorporacions provinents del centres d’estudi professional o de les escoles normals.?

Una darrera cosa, aquests milers de llocs per a nens i nenes de 0 a 3 anys poden resultar, segons com es facin les coses, cap unes més de 250 llars noves.

Qui vetllarà pel seu correcte funcionament ?. Que vetllarà perquè siguin l’avantsala eficaç del model educatiu català, l’escola catalana en llengua i continguts. Qui orientarà pedagògicament i didàctica aquests centres educatius?. Sembla que la inspecció educativa, a qui correspondria exercir aquestes funcions amb el suport d’assessors qualificats, actualment està més dedicada a resoldre problemes administratius que a vetllar per la qualitat de l’educació en qualsevol etapa educativa. És evident que una de les motivacions per als qui ens hem dedicat i ens interessem encara per l’educació és l’esperança, és la confiança, en aquells que saben i poden fer bé les coses.

Educació per al llarg de tota la vida

Els canvis que han tingut en la societat i que afecten directament la família i l'escola es tradueixen en la necessitat de comptar amb un acord entre ambdues per avançar en el compromís educatiu. Quines són les realitats socials que el binomi educació-família ha d'afrontar per a dur a terme la seva tasca conjunta?

En primer lloc, la globalització de l'economia i dels mitjans de comunicació ens recorden insistentment que la nostra civilització és pluricultural, i introdueixen o redescobreixin la pluriculturalitat en espais fins ara homogenis. Es en aquest espais on la interculturalitat i el diàleg esdevé una necessitat. La globalització tendeix a uniformitzar la cultura i a fer que les persones actuïn dins uns patrons estàndard de vida. Una de les dificultats que presenta és construir una identitat global a partir de la diversitat, sense que hi hagi una memòria col·lectiva ni un passat comú. És per això que la globalització de la cultura genera en l'individu la necessitat de cercar uns trets d'identitat que l'acostin a la seva pròpia realitat i, a partir d'aquesta realitat, definir la seva proposta d'un futur comú.

Vivim en una societat canviant i això farà que Catalunya en el futur no sigui exactament tal com és avui, sinó que es produeixi un nou escenari demogràfic on la diversitat ha de ser valor en si mateix, i una font d'enriquiment com a país. El reconeixement el respecte i l'acceptació de la diversitat, individual i col·lectiva, vol dir integrar. La diversitat i la multiculturalitat són fets mecànics, mentre que la integració es un fet voluntari, i es en el sí de la família i l'escola on cal practicar i propugnar una autentica ètica de la diversitat. La funció educadora és la garantia de cohesió social i depassa el marc de l'escola. L'educació intercultural és cosa de tots, no només d'aquelles escoles, famílies o barris en els que conviuen realitat diferents: és un tema de corresponsabilitat social. L'escola, conjuntament amb la família, ha de generar una escala de valors que permeti a cada persona enfortir la pròpia personalitat i donar-li al bagatge necessari per afrontar el futur en un entorn divers. Cal revitalitzar l'acord entre família i escola per avançar en el compromís educatiu de formar la personalitat de l'alumne en el marc dels valors democràtics, en el concepte d'aprendre a aprendre i, també, en el com aprendre a ésser una persona lliure, responsable i autònoma.

En segon lloc, l'impacte de les noves tecnologies. Els darrers anys del segle XX i els primers del XXI estan emmarcats per una revolució tecnològica que ha creat noves formes de socialització i ha anat transformant el que denominàvem "societat industrial" en "societat de la informació", La rapidesa dels canvis tecnològics han introduït un nou ritme i ús del temps, més curt en la transmissió d'una informació que es cada vegada mes amplia; per això precisament cal incidir més que mai en la formació de la societat en els valors, i és en aquest i en la configuració de les actituds on l'entorn familiar juga un paper fonamental, i on l'intercanvi i la col·laboració entre pares, mares i educadors esdevé indispensable.

L'aplicació de les noves tecnologies de l informació dóna una nova dimensió en el món de l'educació, de la cultura, del treball, de les finances i facilita la connexió i interrelació entre tots el sector que representen el dia a dia dels ciutadans.

Cada generació a partir de la seva interrelació amb el món que l'envolta, te la seva pròpia concepció del què és coneixement i de la manera d'adquirir-lo. Així cal estar en primera línia de les tecnologies, per la seva incidència en el nou model de societat. La adquisició de nous llenguatges tècnics, i noves formes de comunicació podria crear el risc d'un nou tipus d'exclusió social i de desequilibri entre aquells que han tingut la capacitat d'adaptar-se al canvi i aquells que no ho han fet. La igualtat d'oportunitats i la realització personal del ciutadà vindrà determinada per la seva capacitat d'accés a la informació i del domini de les tècniques que permetin aquest accés.

En la convicció què cada persona ha de tenir dret a l'oportunitat equitativa en relació a la seva pròpia capacitat, Catalunya va fer una gran aposta per un nou model educatiu. Una aposta generosa, difícil i solidària entre generacions, solidaria amb el futur: és el projecte de la no exclusió. La aposta va ser la de un projecte educatiu per la societat catalana que pretenia sostreure de la ignorància a les generacions futures, va destinat a una població universal i no a una minoria destacada, i en això rau la seva dificultat: és molt fàcil educar elits, però es extraordinàriament difícil educar tots i totes; per això és molt més motivador i, per damunt de tot, mes just.

Els canvis tecnològics plantegen la redefinició del paper de l'educador de la família i de l'escola. Ambdós han d'esdevenir els elements vertebradors de l'educació, els conductors de procés educatiu. Conjuntament han d'ajudar a transformar la informació en coneixement i la immediatesa de la comunicació en maduració i cultura. Han de transmetre als joves els valors i les actituds necessaris per la utilització ètica de la informació, fen-los capaços de descriminar, seleccionar, i destriar de manera,conscient,lliure i crítica i de crear continguts d'informació i no només rebre-la.

Família,escola estan cridats a exercir el paper de lideratge del procés de transformació social, a esser, no tan transmissors de coneixements, com els capdavanters en la creació i invenció de continguts i en la utilització dels nous llenguatges disponibles. L'accés universal a les xarxes telemàtiques i la creixent influencia dels mitjans de comunicació requereix també d'aquest un paper de responsabilitat, que cal reforçar perquè siguin positivament educadors i potenciadors de valors solidaris en la transmissió de missatges.

Per últim l'allargament del període de vida i la creixent i canviant complexitat tecnològica ha creat la necessitat contínua de formació. Els ciutadans hauran de seguir un procés de reciclatge i actualització permanent de coneixements. En aquest sentit adquireix una dimensió cabdal l'educació al llarg de la vida en que Catalunya ha estat pionera i el seu model d'educació d'adults té el reconeixement internacional com a model a seguir.