Un entrenador de futbol ens ha donat una lliçó....

Un entrenador de futbol ens ha donat una lliçó de com hem d’anar fen valer la nostra llengua, no adoptant només una actitud de defensa, sinó d'atac, no contra el castellà ni contra ningú, sinó fen un acte d'afirmació pròpia.  Una persona que ja des de la seva infantesa, s’ha vist etiquetat com a “polaco” per parlar en català en la seva pròpia terra;  Mequinensa, la Franja.

La intolerància d’unes ments retrogrades, han posat un altre cop palès  que “les espanyes” no entenen res del que significa de riquesa cultural de pertànyer a un estat plurilingüístic.

I això contrasta, amb la defensa que fan alguns ignorants defensors d’una llengua que diuen que està en perill d’extinció, el castellà, que pel cap baix la parlen més de 400 milions  de persones.

 Per tant benvingudes les actituds que com aquest esportista on sense anar en contra de res ni de ningú a respost amb un atac. Ho m’acceptes com sóc i m'en vaig. I així ho va fer.

Un valor trames al jovent, reafirmar la seva condició de bilingüe. Però sembla que la defensa de la pròpia llengua es un acte indiferent entre un segment del jovent del nostre país  que per moltes idees que es proposin on més falta ens fa, als instituts per estendre mes l’ús del català entre la joventut, es veu anul·lat perquè la llengua d'ús social entre els joves al lleure, als jocs d'ordinador, als DVDs i la música en general, als còmics, les pel·lis i tot el que és cultura juvenil, s'expressa majoritàriament en castellà. Aquí és on refiar-se de les forces del mercat (posició liberal extrema) ens porta directament al suïcidi.

L'enemic no és el castellà (que és, d'altra banda, una gran llengua culturalment parlant), sinó l'ús social i les forces del mercat... I és contra això que els suecs, els holandesos, els danesos, els finlandesos..., totes les llengües minoritàries d'Europa s'han "protegit". I també el francès i... el castellà!!! Per què no ho hauria de fer, el català? L'única raó és que no tenim un estat al darrere.

Aleshores ja ho tenim clar: per ser alguna cosa en aquest món global has de tenir estat al darrere... Aquest és el raonament que hi ha en el fons.

Malgrat tot cada vegada anem guanyant terreny, lentament, però tampoc no retrocedim. Actes com el del Sr. Raül Agné ens reafirmen que hi ha esperança. Això va contra els qui diuen que el català s'acaba: què s'ha d'acabar!!! Sí que s'acabarà si tenim una visió pessimista que ens paralitza i no ens deixa  treballar.

Per tant, a treballar i bona feina. Ara depèn de nosaltres

Ànims!!!!

---

La Independència no ha de ser motiu de fractura social

És lamentable que a dia d'avui hi hagi persones, que viuen aquí,  que facin comentaris o referències sobre la Independència i es preguntin: què significa Independència?

O bé: quantes persones d'arrels catalanes, viuen a Catalunya per parlar d’independència?

Ganes de barrejar la magnèsia amb la gimnàstica.

Sí, independència, és molt fàcil d’entendre en poques paraules: no haver de dependre de ningú. Som un país prou preparat per dur a terme el nostre propi destí amb persones que viuen i treballen a Catalunya sense renunciar als seus orígens; gent de procedències diverses arrelats a on van néixer, però que les circumstàncies de l’època els  va fer marxar cap altres indrets i sortosament els van trobar. I és que van trobar una terra que els va acollir i que se’ls va fer seus. No és just que l’esforç de supervivència d’èpoques difícils de treballs durs, i mal remunerats, ara que han aconseguit un benestar (dins del possible) que han contribuït en aixecar aquest país, que molts d’ells han vist néixer  i créixer els seus fills, vegin espoliat el seu esforç i menyspreat el seu treball.

La Independència política i econòmica de Catalunya vers España no ha de ser motiu de fractura social, ans al contrari, aquesta independència ens ha de fer ser més solidaris, ens ha d’agermanar. En definitiva, ens ha de fer sentir d’igual a igual, perquè una gran majoria estima i sent seva aquesta terra com la dels seus avantpassats; no s'ha de renunciar a cap identitat, ningú no és ni serà un ciutadà de segona, atès que tot aquell que estima i respecta el lloc on viu és ciutadà de ple dret.

Coneixen aquests mateixos que són tan "espanyols" que viuen i treballen (o cobren de l'atur) a Catalunya, que deixen un 20% dels seus impostos per a no sabem què?, Saben que Catalunya és la comunitat "espanyola amb el menor nombre de funcionaris, i major nombre de peatges". Quines paradoxes, no?

Els que vivim a Catalunya paguem més, gastem menys i som els més endeutats.

Sempre Catalunya és l'objectiu de totes les crítiques "de tots els mals", per què quan es fan aquestes crítiques ningú no té el valor de fer-ho amb xifres?, amb xifres comparatives.

¡¡ Quantes veus es silenciarien!!!

Però és clar, això no interessa.

Què farà Espanya quan no tingui de què parlar sobre Catalunya?

Se l'hauran d'inventar.

Teniu resposta aquestes preguntes?

Per què el Sr.Guillermo de la Dehesa membre de l’executiu de Felipe González va preferir-hi que Eurodisney s’instal·lés a França abans que a Catalunya ?

Per què el President del Govern espanyol Sr. Felipe González a l’any 1993 va deixar perdre per Barcelona la capitalitat del Medicament ?

Per qué En Jose Mª Aznar va deixar perdre, també per a Barcelona a l’any 2003 la Capitalitat Europea del Sector Alimentari ?

Per què El Govern de l’Estat Espanyol es va negar a demanar ajuts a la CEE per finançar la línea 9 del metro de Barcelona ?

Per què Jose Luis Rodríguez Zapatero el del “gobierno amigo” a l’any 2006 no va defensar la nova fàbrica de NISSAN que s’havia de construir a Odena (Anoia) ?

Hi podrem afegir un altre....,

Li convé a Catalunya pertànyer a Espanya?

Es l’única resposta que hi ha clara.  NO

Crisi? de què, i de qui...

Serà possible sortir de la crisi traient moltes mesures, incloent-ne de socials i també anomenant-les anticrisi, amb l’objectiu que “tot continuï igual”, i tornar com abans. És a dir, continuar creixent i millorant la nostra comoditat de vida aprofitant-nos dels països del tercer món i continuar ampliant el nostre quart món?

Permeteu-me que en dubti. Els països del tercer món anomenats emergents, amb milers de milions d’habitants que coneixen com vivim els afortunats de l’anomena’t  primer món, volen viure millor, volen no morir de gana set i mala higiene, i no ser víctimes d’aquest “genocidi” de milers de morts de gana.  Mentrestant,  a nosaltres ens sobra menjar per una desequilibrada distribució de la riquesa, i un molt egoista sistema econòmic en què els poderosos trepitgem els dèbils seguint la llei de la selva

Econòmicament nosaltres tenim molts dubtes que devem a alguns països que poc a poc guanyaran el seu lloc en aquesta selva del “jo més” i “ens faran patir”. D’altres, com l’Àfrica, resten marginals, com si els seus habitants no fossin humans, sense dret ni a malviure.

Què hem de fer, nosaltres, “la gent del carrer”?

En primer lloc acceptar que som còmplices  d’aquesta situació per la nostra comoditat de vida, pel nostre viure un ben estar desmesurat, d’un consum impulsiu, i per ostentar el nostre fictici estatus social. Però hem de ser  conscients que ens cal exigir una major disminució d’aquesta insostenible situació condicionada a una millora del tercer món més just i amb menys patiment, per  viure més feliços  i més segurs, ja que el terrorisme no s’acabarà si s’incrementa la gent desesperada per  l’existència de les  desigualtats socials.

Cal despertar, i cadascú, des del lloc de treball i compromís associatiu que hi posi el seu granet de sorra per fer una societat més forta i més justa, en un món més lliure.