De més verdes en maduren

De moment unes manifestacions sense contingut concret i que no comprometen a res, han començant a fer insinuacions sobre la possibilitat de arribar a una millora de la situació financera de Catalunya preàmbul a la discreta reunió dels presidents dels respectius països Catalunya i Espanya.

Aquesta maniobra intenta desviar el vaixell independentista per fer-lo estavellar contra els esculls d'una majoria fallida. Aquesta gent és capaç de treure's del barret alguna fórmula que, a judici d'ells, sigui "molt generosa" i que de cop potser pugui reduir l'empenta del camí empres cap el estat propi a una mesura residual que deixi de fer-los-hi venir migranya.  

En aquesta possibilitat potser hi creuen aquells polítics catalans que encara parlen de federalisme i de confederalisme. Quant en realitat el que defensen de portes endins és deixar el Statu Quo actual i seguir sotmesos a Espanya per interessos personals inconfessables. Compte President l’ham és al vostre voltant.

Però malgrat la ferum de peix podrit, dels cants de sirenes, no podrà invalidar dos fets essencials: El primer és que, cap no donarà un grau suficient de sobirania als catalans i el segon és que en última instància sempre serà Espanya qui prengui la decisió.

El que passa és que per molt que era d’esperar aquesta matussera maniobra per tal de restar al moviment sobiranista el suport de ciutadania senzilla, mal informada, o temorenca, aquesta gent ja ha arribat al límit. Atur, retallades, desnonaments,  corrupcions de dalt a baix, a dreta i esquerra, de dins de fora, això aquesta gent els ha obert els ulls i els ha recordat el compte del llop i les ovelles que per molt que el llop es disfressi amb una pell de xai, segueix sent el mateix llop famolenc de sempre i el xai que se'n refia acaba essent cruspit pel famèlic de les dents esmolades.

El que no acaben de comprendre a Madrid és que amb el trossejament de l'Estatut de Miravet per part dels Alfonso Guerra i companyia, van perdre la darrera oportunitat per mantenir Catalunya dintre de l'estat espanyol i que la van perdre miserablement al final amb la destralada del parc juràssic del TC (Tribunal Constitucional Espanyol).

Circumstància que va fer possible aquest canvi fonamental de l'opinió pública catalana conformant aquest moviment de base que ja no es conformarà ni amb prometences incertes dels que a traves dels segles ens han tingut sotmesos, ni amb pedaços de coloraines de banderes ni senyeres.

Els catalans hem après que de la paraula dels polítics espanyols no ens en podem fiar que el que et donen avui amb la mà dreta t'ho treuen demà amb l'esquerra; que paraules i conceptes com "solidaritat" o "democràcia" les interpreten com millor va als seus interessos sense fer cas de si les desfiguren o les escarneixen. Recordeu quant es van dir que l’Estatut de Miravet s’aprovaria tal com els catalans decidissin?.  Aquesta va ser una lliçó que els catalans no hem d’oblidar mai ni els nostres dirigents o poden obviar. La credibilitat d’Espanya esta malmesa, la de els seus polítics perversa.

Si no ens podem fiar dels polític espanyols, ens poder fiar dels catalans?.

Si els cants de sirena  més o menys desafinats provoquen una melodia agradablement enverinada, camuflades amb una capa de sucre al damunt, possiblement mes d’un dels nostres representants es veuran embolcallats entre la melodia, el sucre, enlluernats pel embolcall de luxe amb cintes blaugranes, amb senyeres, fins i tot estelades.  Podem estar segurs que tot i que vegin bé la brossa que s'hi amaga estaran a l’alçada del que la majoria del poble català vol? Ho tornaran a vendre el país altra vegada per un plat de llenties

Hem d’estar alerta, si aquets cants desafinats de sirena s'incrementen, per desarmar el procés pel flanc dels ciutadans indiferents, beneficiats o acomodaticis... els polítics convençuts fins a tots els grups que treballen voluntàriament per la transició nacional cap a un futur millor, han d’evitar picar en l'esquer enverinat que es pugui posar davant del nas.

Però també per cadascú de nosaltres, per tal d'obrir els ulls a parents, amics, o companys de treball, per tal que no es deixem enlluernar per aquest embolcall.

Esberlada la nostra majoria democràtica no tindríem Estat, ni pervivència cultural ni futur com a nació...".

 

Ara arribat l’hora d’explicar-nos al món

Davant la difícil situació econòmica en que ens han instal·lat és imprescindible sortir a l’exterior a la recerca de noves oportunitats per sortir de la crisi a fer d’altaveu per projectar Catalunya com un país de prestigi i de qualitat, motor del sud d’Europa i amb unes especificitats que la capaciten per fer front a la  conjuntura actual i la viabilitat econòmica de la construcció d'un nou estat català xifrant el cost de en 383 euros persona/any per mantenir l’estat propi.

 
Un país que concentra el 22% de les empreses innovadores d’Espanya i l’1% de producció científica mundial, on experts en la economia internacional apunten amb arguments els 2.251 euros persona/any que costa actualment pertànyer a Espanya justifica que l’anhel de independència de Catalunya és inevitable, i és inevitable per que és una reivindicació que emana del poble és a dir de baix cap a dalt i davant aquest fet la oposició per part del govern espanyol només la pot endarrerir.

Si qui governa  en l’Estat espanyol tingués un mínim de capacitat de diàleg amb el que això comporta de cessions i transaccions, es donarien compte que davant un fet irreversible la millor manera de minimitzar els costos per a tothom és pactar el procés de secessió.

Catalunya no pot estar sotmesa a les vel·leïtats de una gent que han arribat a governar un Estat a base de mentides, de incompliments, amb tota impunitat i cinisme, que té com a prioritat destruir una identitat, una llengua i  una cultura pròpies, fins i tot negar l’evidencia de la projecció internacional de Catalunya amb 65 oficines repartides arreu del món agrupades en una quarantena de ciutats i una trentena de països projectant-ne la seva capacitat com a país de prestigi i de qualitat a la resta del món.

Ara arribat l’hora d’explicar al món en el marc del procés de transició nacional en la que estem immersos que Catalunya és una Nació i que té el dret a decidir lliurement el seu esdevenidor davant la evidència de  que dins de l’Estat espanyol no hi ha futur.

La afirmació d’aquesta realitat ha fet que els diferents governs de la Generalitat  hagin estat capaços de crear una xarxa de  delegacions arreu del món (Berlín, Londres, París, Nova York i la delegació de la Unió Europea), i per internacionalitzar la realitat econòmica compta amb trenta-quatre Centres de Promoció de Negocis, onze oficines de l’Agència Catalana de Turisme, cinc oficines de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), quatre oficines de l’Institut Ramon Llull, quatre representants de terreny de l’Agència Catalana de Cooperació (Nicaragua, Colòmbia, Senegal i Moçambic) i dues representacions (la Casa de la Generalitat a Perpinyà i l’Espai Llull a l’Alguer).

La situació econòmica i fiscal que pot tenir Catalunya com Estat propi, té una clara justificació econòmica, la competitivitat empresarial i científica o l’atractiu turístic del país, són elements suficientment convincents per poder decidir el nostre futur.
 

Potser no aporti res el que exposo en aquest curt escrit, però, en sembla que donar a conèixer unes dades extretes de documents oficials és obrir la finestra al coneixement, que sols és amb el boca orella com podem prendre consciencia del que necessita aquest país...

La no dependència espanyola.

Sembla que des de la capital de l’Estat ja han entès el fet català…

…i davant aquesta circumstància es senten febles, desconcertats, insegurs, tenen por.  Espanya no existeix com a concepte, pateix una malaltia, que és la de veure’s segrestada per una Democràcia Autoritària preàmbul del que va ser la Democràcia Orgànica que va imperar entre els anys 1950-1970. 

Han perdut el nord, fins el punt de no acceptar que les lleis no són inamovibles i que estan al servei del ciutadà, que qualsevol manifestació de coherència democràtica els fa actuar amb rebuig, només cal veure el que ha succeït amb el Fiscal en cap del TJC, per opinar sobre la conveniència de fer una consulta -sempre dins de les lleis vigents- per saber que vol el poble de Catalunya, mentre un militar que ha estat assessor del Ministerio de Defensa manifesta “que la Patria esta per sobre de la democracia” i no ha passat res, ningú ho ha comentat fins i tot possiblement algú ho deu haver aplaudit. Queda visualitzat doncs el sistema democràtic que s’està gestant, una Democracia Autoritaria on  Ministre i Fiscal General de l’Estat i els mitjans de comunicació afins estableixen en les seves editorials l’agenda política del govern han donat un cop de porta a la democràcia real i aquets actes a Europa no agraden, el nivell de la ciutadania europea és alguna cosa més que això.

Quina capacitat democràtica té l’Estat espanyol quant el govern del PP la està desmuntant mentre el PSOE, està fora d’òrbita, amb el seus problemes interns on la subsistència del partit és prioritària a la concepció de mantenir una Espanya plural democràtica en una Europa unida. Ni la dreta ni la pretesa esquerra espanyola reconeixen el pluralisme ni la diversitat per ells sols els i val la uniformitat.

Si el diàleg  els hi fa por, no tenen arguments i no són conscients que la discrepància és un element enriquidor,  arribats amb aquest punt, quant el diàleg és nul, el camí s’ha acabat. En aquesta situació Catalunya no pot seguir, estem amb un bucle que cada cop que ens donen retrocedim quatre passes. Fins quant? 

El nostre camí no té retorn, que haurem d’anar fen ziga-zagues, segur, però arribarem en defensa de la democràcia i amb ella la llibertat, anar a la recerca de complicitats internacionals sense cap pausa accelerar el procés de sobirania en que estem immersos, esgotant totes les vies legals, fins arribar al Tribunal Internacional de Justícia que sempre recolzarà la voluntat majoritària del poble davant les lleis de l’Estat que l’oprimeix.

Això tan sols ha començat.