Gerro d'aigua freda per al govern espanyol ...(I)

Donada la importància d'aquest estudi del professor Roland Vaubel prestigiós economista, assessor del Ministeri d'Economia del govern alemany i professor de la Universitat de Manheim, en permeto de donar difusió, per tal de que quantes més persones tinguin coneixement i coneixen les moltes falsedats del govern Espanyol  amb que ens volen intoxicar amb l'amenaça de l'expulsió d'Europa, de la lluna i del planeta.

Europa comença a comprendre que el procés cap a la llibertat del poble català no és broma. De manera empírica són molts el europeistes que veuen amb bons ulls la independència de Catalunya per dos motius bàsics

1r Catalunya serà aportadora neta a les arques de la UE

2n Una Espanya sense Catalunya es veurà obligada a , per fi , fer canvis en la seva estructura d'estat, eliminar autonomies i els privilegis econòmics que gaudeixen Madrid i Euskal Herria .

“El dret de secessió és necessari per tenir les unitats polítiques que reflecteixin les preferències dels ciutadans”. Ho diu el prestigiós economista Roland Vaubel, assessor del Ministeri d'Economia del govern alemany i professor de la Universitat de Manheim, en un estudi recent. El mes passat va publicar aquest estudi, titulat “L'economia política de la secessió a la Unió Europea”, que analitza els processos d'independència a l'Europa occidental, posant atenció sobretot a Catalunya i Escòcia. Vaubel considera que els guanys d'aquests processos seran més grans per a totes les parts, que no els inconvenients.

El professor opina, que garantir el dret de secessió és la manera de fer que les unitats polítiques (no parla de fronteres) s'adeqüin més al que volen els ciutadans, perquè el que ha donat forma a la majoria de les fronteres actuals són els accidents de successió dinàstica i les conquestes militars brutals.

Vaubel considera que les regles de la secessió s'han d'acordar i aplicar internacionalment, de manera que l'estat escindit tingui l'obligació de respectar les minories i de mantenir la llibertat de circulació de capital i de mercaderies. I d'una manera que faci explícites les regles sobre com s'han de dividir els actius i els passius els dos estats resultants del procés.

Però també alerta que en els casos de secessió no pot haver per ara un àrbitre imparcial, perquè troba que "les organitzacions internacionals tenen interès en la centralització . Són esbiaixades contra la secessió”.

No hi ha base per dir que Catalunya quedaria fora de la UE.

I en aquest sentit Vaubel critica els principals dirigents de la Unió Europea que han fet declaracions dient que Catalunya i Escòcia quedarien fora de la UE i haurien de demanar la readmissió. Es refereix a declaracions fetes per José Manuel Barroso i el seu predecessor, Romano Prodi, a més de Viviane Reding, Herman Van Rompuy i Martin Schultz. “La seva posició no té fonament d'acord amb els tractats europeus. Tampoc hi ha cap precedent en la legislació de la UE. Ni aquesta qüestió s'ha resolt mai en cap acord de l'ONU ni de la Convenció de Viena. Tan sols són casos pràctics, i varien entre les organitzacions internacionals”.

Vaubel és partidari de seguir la solució que ofereix la Convenció de Viena en aquests casos, és a dir, que els tractats vigents en el moment de la secessió continuïn en vigor en tots els estats que es deriven del procés. I diu: "Si Catalunya es separa d'Espanya i Escòcia del Regne Unit , tots continuaran formant part de la Unió Europea . Tant l'estat escindit com l'altre han d'acordar com es reparteixen els drets i les obligacions . Si no compleixen les obligacions , tant l'un com l'altre podrien ser expulsats de l'organització internacional”.  I sempre podrien renegociar amb els altres estats membres de la UE les seves obligacions quan ho consideressin oportú.

TERCERA VIA?

La consulta del procés sobiranista no és una enquesta d'un diari de diumenge per passar l'estona ni un joc per entretenir els ciutadans de Catalunya. Un cop declarada la condició del poble de Catalunya com a subjecte polític sobirà, que és el que va fer fa uns mesos el Parlament seguint el mandat de les urnes del dia 25 de novembre de 2012, el que ara toca és preguntar als catalans SÍ volem esdevenir un Estat independent o no.

No podem deixar-ho tot en mans d’alguns professionals de la política catalana, hi ha d’aquest que estan impedint que es pugui consultar a la ciutadania i d’altres fent marejar la perdiu i establint nous elements de pregunta de manera que la resposta contundent i duradora del referèndum no serveixi per resoldre res, esmicolant el vot del SÍ per a que cap de les opcions a votar tregui la majoria suficient com per canviar alguna cosa.

No puc entendre com es pot ser tan poc intel·ligent darrera la manifestació de la Diada del 2012 , la Via Catalana del 2013 i tants d’altres actes públics, que s’han fet per tot el territori català amb la convicció, la intenció i el desig de sortir de l'Estat espanyol , d'acabar amb l'espoli fiscal, les lleis contra la nostra llengua , contra la supervivència de la nostra cultura i identitat, contra el menyspreu i l'insult sistemàtic que en rebem.

I amb aquest context apareix la misteriosa anomenada Tercera Via, proposta que no ha estat concretada, ni detallada en continguts ni forma per ningú dels que la han proposada, Duran, Navarro i ara ICV, sembla, que l’únic objectiu és només voler enganyar i confondre a la gent,

Així, amb aquesta pinça entre la dreta i l’esquerra catalana ajudaran l’oligarquia del Pont Aeri, els grans oligarques de la Llotja del Bernabeu a carregar-se el progrés i l'avenç democràtic d'un país fent reduir les ànsies de llibertat d'un poble i tornar a controlar-lo des de la més rància i casposa casta política imperialista espanyola.

Per tant la Tercera Via és una proposta de Via Morta que no té perspectives a curt, a mig ni llarg termini de poder reeixir, perquè les futures majories que es preveuen a les Corts Generals espanyoles no són susceptibles de voler votar afirmativament cap plantejament que signifiqui perdre el mínim poder.

Cal que la societat civil catalana que va sortir al carrer a favor d’una consulta sobre la independència de Catalunya exerceixi una pressió democràtica, i sense treva sobre aquells que l’únic objectiu  és que el referèndum només serveixi per "palesar un malestar" o un "problema d'encaix" que serveixi per endegar una inacabable ronda de negociacions estèrils amb Espanya que porti, com a molt, a la matisació de lleis com la llei Wert i certa millora del finançament.

Quant una majoria del poble català ha manifestat voler assolir el dret d’autodeterminació per esdevenir un Estat dins del context europeu no se’ns es pot preguntar sobre si volem continuar integrats a Espanya o no, si volem una Espanya federal o Confederal, només es pot preguntar per opcions el desenvolupament de les quals, la seva plasmació efectiva, depengui exclusivament dels catalans. Per tant, independència o quedar-se a Espanya.

Tindrem temps d’endegar terceres vies si dissortadament guanya el no a la secessió de l’estat Espanyol i si es palesa la majoria social suficient com per a sostenir-les.

La casta política espanyola té la certesa de que la majoria d'espanyols no acceptaran el canvi de nom de l'estat de les autonomies, amb tancament a la baixa i blindatge de la indivisibilitat de l'Estat, a més de retrocés claríssim en garanties que ara sí estan reconegudes a la Constitució espanyola vigent,ni a favor d'un veritable Estat federal o confederal,

Com deia, ja hi haurà tot el temps del món per negociar amb Espanya terceres vies si guanya el NO a la independència.

I si guanya el SÍ, res l'impedeix als impulsors de les Terceres Vies continuar lluitant per convèncer de les avantatges que tindria proposar-li a Espanya una confederació o una federació, no abans, entre estats iguals i sobirans tenim en compte que per federar-se primer cal ser independent, hi ha d'haver voluntat compartida per part de l'altre amb qui s'hi vulgui federar.

Ves a saber, igual desprès els que volen Confederar-se amb nosaltres só

n els Portuguesos i els Gibraltarenys i....?.

Acabaríem amb una Confederació Iberica.

ARA ÉS L’HORA

Ara més que mai, ens cal UNITAT, sentit institucional i sentit d'estat. Els europeus ho sabran entendre i fins i tot, trobaran bonic i eficient això de la UNITAT.
 

S'ha d'entendre que estem en un moment de transició nacional i per descomptat, no hi ha cap problema en acceptar que aquest procés que ens porta cap a la independència es converteixi en l'eix central dels catalans en les properes eleccions europees, perquè aquesta transició no la podem eternitzar, per molt que a Europa es parli d'altres qüestions.

Això vol dir que, ara més que mai, ens caldrà aquesta UNITAT que la societat civil reclama, la possible candidatura unitària catalana a les eleccions europees entre els partidaris del dret a decidir segueix en l'aire quan falta poc més de mig any perquè els partits hagin d'oficialitzar les llistes davant la Junta Electoral Central.

Tots els partits haurien de fer un acte de generositat política i pactar, d'acord amb tota la societat civil, les normes de joc bàsiques, compartides per tothom, que han de permetre les bases d'un nou estat modern, autènticament democràtic, transparent, just i solidari que ens eviti caure en errors.

Les eleccions europees són un bon pretext. No ens podem llegir les instruccions o les normes de joc, que necessàriament han de ser les mateixes per tots, un cop ha començat la partida o un cop siguem independents. Això seria un frau en tota regla.

No pot ser que un cop siguem independents ens fotem els plats pel cap per discutir-nos sobre allò que és essencial i fonamental. Aquest exercici democràtic l'hem de fer abans i ja cal que ens posem les piles.

Per això és molt important la UNITAT de tots els partits parlamentaris, extraparlamentaris, entitats i associacions, perquè ara hem de cercar acceleradament allò que ens uneix, allò que ha de vertebrar el nostre país, fruit d'una autèntica regeneració democràtica. Però, per això ens cal molta generositat i tenir ganes de fer política amb majúscules. Entenc que el sentit del Compromís de Vic que podeu llegir en aquest enllaç, la d’establir les bases pel nou estat que estem a punt d'estrenar. Per això, un dels propers passos que s'han d'aconseguir és obtenir l'equivalent als Compromisos de Vic i d'Osona a nivell nacional.

Aquest procés que ens porta cap a la independència només el podem perdre nosaltres.  

ESCOLTAR LA MAJORIA SILENCIOSA?

Porto uns dies intentant descobrir que ens vol dir cada cop que la líder del Partit Popular "a" Catalunya ens diu o ens vol dir alguna cosa. Per mi tot és un misteri. 

Resulta que l’acte convocat pel Partit Popular a Catalunya a la plaça del Rei de Barcelona, un acte, per cert, per la unitat d’Espanya, hi van assistir 150 persones, segons les fons contabilitzadores, es clar, hi ha que diu que no arribaven al centenar.

Quan en realitat era molt fàcil comptar l’assistència, doncs la pluja els feia estar molt quiets sota el paraigües. Així que ni amb aquestes circumstàncies poden quadrar el números.

Però bé aquí apareixen el meus dubtes, o la meva ignorància comptable: Si a la plaça del Rei de Barcelona hi havien 150 persones, 6.999.850 que no hi eren , que es van “suposadament” quedar a casa, són la majoria silenciosa a favor de la independència?. No sé, pregunto. Potser la Sra. Soraya Sáez de Santamaria m’ho pogués aclarir, són aquesta majoria silenciosa per els que està disposada a vetllar, representar i escoltar, te ous, la senyora, ... escoltar el silenci. Quin prodigi d’orelles...però seguim no perdem el fil.

És evident que per qualsevol que tingui una mica de sentit comú i una mica de decència, és de bojos pensar que les persones que no van assistir a un acte és perquè pensen tot el contrari del que es defensa en aquest acte.

Però encara és més  cínic que el Govern de l’Estat estigui disposat a donar per fet que els 5.400.000 que no van fer la Via Catalana són tots espanyolistes, i en canvi, no se’n recordi que 6.999.850 ciutadans de Catalunya van passar olímpicament d’anar a l’acte que convocava els partits nacionalistes espanyols, Ciutadans i PP en favor de la unitat

d’Espanya.

Quin ridícul. És de lamentar que els espanyols, tinguin un govern tan cínic i tan capaç d’excusar-se amb ximpleries tan ridícules com aquesta d’arrogar-se la representació i la interpretació d’unes certes majories silencioses. Unes sí, però d’altres no, tot i ser més nombroses.

 A veure si l’entenc “Sra.” Camacho, o vostè s’explica millor. Per una banda ens diu, que el partit va demanar valentia i que no fossin còmplices d’uns actes que no representen la realitat. És a dir que vostè, no volia participar als actes oficials de commemoració de la Diada Nacional de Catalunya, perquè el Partit Popular considera que aquest actes no representen la realitat. D’acord, desprès ens diu que no va sortir de casa perquè viu al centre de la ciutat i estava tot “ple de gent i rodejat de senyeres”.

A veure si aprèn a explicar-se: Sí el centre de la ciutat estava ple de gent i senyeres, quina és la realitat? La que el “seu” partit voldria que fos, o la que vostè i el partit al qual pertany els molesta tant que fins i tot s’atreveixen a negar-la per, poc després, contradir-se i reconèixer-la implícitament.

També ens diu “Sra.”. Camacho que estava tot ple de senyeres. Jo pensava que el que li molestava era l’estelada, però no sabia que també li molesta -o la fa incomodar- que tot estigui ple de senyeres.

Ja veig que el seu problema i de tots els qui ens enganyen i s’autoenganyen que són tan catalans com espanyol és que, de fet, són espanyol entenen com espanyol que primer assumeixen i simpatitzen amb la supremacia de la cultura i llengua de la nació castellana i després pretenen conservar cert toc de catalanitat com si es tractés, de quelcom purament folklòric, residual i subsidiari

Siguem honestos, i no es delatin vostès mateixos, ¿sí els carres de Barcelona haguessin estat plens de rojigualdes i de gent amb samarretes de la “roja”  vostè també s’hauria quedat a casa manifestant la mateixa incomoditat que se li va notar quant parlava d’aquesta qüestió? És evident que no.  Em sembla bé que vostè com molts altres es sentin espanyol en clau de supremacia castellana. Són vostès lliures de sentir-se com vulguin. La única cosa que demanem és que no s’autoenganyin ni continuïn enganyant a ningú més amb la cançoneta de que són tan catalans com espanyols.

No, quant la sola presència de moltes senyeres als carrers i en general, tota la simbologia catalana de la Diada és evident que els hi fa nosa, els hi fa estar incòmodes.

La seva realitat, que no és la nostra, és celebrar la Diada onejant banderes espanyoles i la simbologia pròpia de la cultura i nació castellana com a vencedors de la conquesta per la força de les armes.

Però per sort, aquesta no és la realitat que s’evidencia.

Oblidem-nos d’Espanya i comencem a fer neteja a casa nostra

Oblidem-nos d’Espanya i comencem a fer neteja a casa nostra, no podem permetre que el president de la Generalitat sigui pres d’amenaces per part de la més rància i casposa casta que parasita per el nostre país, instal·lada en el nacionalisme català d’arrels, diuen, que cristianes. Aquets que traeixen el seu propi ideari, aquets que sols els importa ser usuaris del pont aeri es posen les mans al cap al no veure recompensada la seva ànsia de poder, entren en al joc brut de les amenaces al més pur estil d’Al Capone al servei de les elits econòmiques del país que tenen als seus servidors pròpiament dits mercenaris, per pressionar, i amenaçar al president de la Nació Catalana escollit democràticament, per el poble. El que més els hi preocupa a questa “camorra pel càrrec” és que el President parla clar i aquesta actitud la consideren traïció a la causa de les seves lucratives butxaques, ostentoses i brutes. 

Aquesta gentussa, que tenen nom i cognoms, i un ampli currículum, nacionalista, deliren per un finaçament per a Catalunya, no superior al actual, no volen perdre el monopoli de l’autonomia de Catalunya amb l’objectiu de privar les oportunitats a la Societat Catalana que reclama valentia al president. Per un president d’una Nació sense estat ha de ser molt difícil governar amb l’enemic ficat dins de casa, aquest “monstres” que treballen i amenacen a rebentar el procés que el poble de Catalunya ha engegat i que el President com a tal ha escoltat. 

Però aquest governant ha de saber, que malgrat les aparences, no esta sol, té un poble que l’avala, un poble que es mobilitzarà fins on calgui, per mantenir aquest lideratge, per sortir-sen. La societat civil catalana ha dit prou, el jovent cada cop és més conscient de la realitat. Els no tant joves, volen veure el somni, que la llarga nit del feixisme els hi va eclipsar. Han perdut la por, no tenen res a perdre. Les retallades, les dificultats econòmiques del nostre govern amb el deute considerable i sotmesos a l’estat espanyol que ni tan sols ens paga el que segons la legalitat que tan presumeixen voler fer complir, ens déu . 

Això no és un incompliment de pagament això és un robatori, de màfia organitzada sota un concepte constitucional. Catalunya ha sortit al carrer, a formar part de la història Catalunya a respondre a l’agressió constant i premeditada de l’estat espanyol, ha omplert centenar de km de carreteres, amb desplaçament de vegades costosos, però amb la il·lusió i la força de saber que res és perdut i amb aquesta força demostrada no cal esperar al 2016 la nostra fita és el 2014 i ho hem de fer possible tots al costat del President. Al 2016 haurem perdut dos anys de negociació. 

Amb aquestes circumstàncies desprès de l’èxit de la mobilització més important feta mai a l’estat espanyol i a bona part d’Europa pot passar de tot i fer imparable, per molt que les elits econòmiques del país vulguin boicotejar el procés cap l’estat propi i, per reblar el clau, el líder de l’altre partit de la federació que governa el país, és passi el dia fent perdre la credibilitat del govern. Aquest individu passarà a la història com aquell que va trair al President de la Generalitat de Catalunya. 

Com aquell, que els de fora el van assassinar, amb aquest des de dins i al seu costat l’han traït. 

Però compte, el poble no oblida aquest gestos.

FEM VIA; VOTEM? O, MARXEM DIRECTAMENT?

Tenim preguntes, dubtes, inseguretats sobre la independència de Catalunya, i necessitem respostes, certeses i molta confiança. 

Entre els argument més punyents per fer el salt polític cap a l’emancipació és que, representant el 16% de la població de l’estat, produïm el 20% amb una aportació econòmica del 24%, d’aquestes dades ens retornen el 10%, deixen d’executar fins el 40% de pressupostat, i patim un 30% de inspeccions.

Amb aquestes dades entre d’altres a l’emancipació política de Catalunya ha passar de ser una quimera de quatre il·luminats a esdevenir, l’horitzó desitjable de, com a mínim, mes de la meitat de ciutadans que viuen i treballen a Catalunya conscienciats d’on som i de cap on volem anar.

Hem deixat de caminar adormits, de fer proclames i demostrar els arguments que ens donen la raó a la nostra voluntat de independència envers a l’Estat Espanyol. Som a la fase constructiva de una societat que ha estat capaç de canviar el rumb dels nostres representants polítics i fer-los deixar de banda la fal·làcia de voler seduir a l’enemic, i intentar l’encaix de Catalunya dins de l’Estat Espanyol. 

Aquest plantejament ha arribat a la seva fi, ara cal dedicar totes les energies en trobar nous amics, amics que ens reconeguin tal com som, que reconeguin el instint de supervivència que al llarg de la nostra historia ens ha fet resistir en les pitjors condicions que es poden imaginar i que ens ha portat la nostra  emoció nacional al cor i al cervell, hem passat de la rauxa al seny.

I és des del seny que han cristal·litzat en un estol d’organitzacions, les iniciatives populars que han donat lloc a experiències tan reeixides com les consultes populars per la independència amb l’emoció de veure la mobilització de més d’un milió de persones al 10J-2010 en defensa de la integritat de la nostra carta magna L’Estatut i que les Lleis refrendades pel poble de Catalunya i refrendades per les Corts Espanyoles no hi ha cap tribunal que les pugui retallar. 

I malgrat el retrocés en el nostre esdevenir nacional que va representar la retallada, més sagnant que he patit la gent que avui conformen la Nació Catalana al 11-S del 2012 més d’un 50% es varen sumar, més de un milió de persones van fer palès que Catalunya es una Nació i que té dret a ser un Nou Estat d’Europa.

Aquesta fita sols la aconseguirem amb la força que dona la societat civil, aquesta societat que amb un obrir i tancar d’ulls, 14.600 persones han fet possible fer evolucionar aquest procés, tranquil, madur, cap la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana on més del 65% municipis de Catalunya ja s’han adherit.

Votem? o, marxem directament?