Que fàcil es alterar la convivència des de la ignorància!

Com és de fàcil que, des de la mes profunda ignorància de la realitat social dels ciutadans que viuen i treballen a Catalunya, uns individus enquistat en la mes casposa idea de la unitat, igualtat i “solidaritat”de la Pàtria, es pensin que estan per sobre del be i del mal pugin ser còmplices d’aquesta fal·làcia on tres famílies desinformades es creuen que la llengua castellana està  amenaçada!.

No, jo, en resisteixo a acceptar aquesta sentencia, buida de cap base científica i que només obeeix, amb  una gran dosi, de d’enveja continguda, al fet de que hi hagin persones amb més capacitat, intel·lectual i legislativa que ells.

Un poble que democràticament, manifesta al carrer la seva voluntat de ser, que exercint aquest dret democràtic cada quatre anys escull a qui l’ha de tenir la iniciativa de governar, aquest poble no pot estar sotmès a voluntats de dubtoses conviccions democràtiques, (dubtoses?).

Penso que fins aquí ha durat la broma. El govern, que avui encara te competències i el que demà surti, del resultat de , repeteixo, l’exercici del vot democràtic,  han de manifestar-se solemnement contra aquesta sentencia, i el parlament en el seu conjunt ha de declarar-se insubmís al compliment d’aquesta sentencia.

Però no sols els politics, la comunitat educativa, les Federacions de Pares i Mares de tots els nivells haurien de estar reunits ja, per perdre una resolució conjunta.

El Consell Escolar de Catalunya com a màxim representat d’aquesta Comunitat Educativa ha de posicionar-se, els sindicats de ensenyants ha de fer arribar la seva veu, sense por de ser militaritzats. En definitiva, el sector mes proper a aquesta sentencia. Ha de manifestar-se en contra. No es pot permetre que tres intrusos omplin-se la boca de demòcrates en un parlament sobirà dobleguin un sistema d’iniciació al aprenentatge, reconegut internacionalment com un sistema de cohesió social, un sistema de integració racional, d’excel·lència , per un futur millor de tots que tan bons resultat a donat a l’ensenyament.

El poble ha de reaccionar: si ens prenen la llengua, malmeten la nostra identitat i sempre pendents d’aquesta espasa de Dàmocles sobre totes les nostres accions.

Amb aquesta sentencia no tan sols manifesten el seu rebuig que s’escrigui en català, també contra el fet del que es pensi i es parli en català.
 
Aquesta sentencia es la demostració de que hi ha gent que  no vol que es parli ni es pensi.

Una de les claus de la excel•lència educativa de Finlàndia

Les recomanacions que ens deixa l’informe PISA com la clau de la excel·lència educativa de Finlàndia, amb  de l’èxit  del rendiment escolar passa per l’augment de l’autonomia de centres educatius, donant més poder de decisió del directors amb capacitat per organitzar el seu propi claustre de docents i que la seva tasca es vegi reconeguda en aspectes de disciplina, entre d’altres. Però res d’això pot ser efectiu en el nostre país  sense un pacte que doni estabilitat normativa, si cal a nivell estatal, que impliqui a la societat, als professionals i als propis polítics, amb l’objectiu que aquest pacte sigui estable en el temps, més enllà de d’una, dues legislatures.

Amb aquestes premisses, quedaria garantida la igualtat d’oportunitats, la cultura de l’esforç i de l’aprenentatge, d’acord  les aptituds i interessos de cada alumne en el dret inalienable com és el de l’educació, on cada família a partir d’aquest dret ha de tenir la plena llibertat de l’elecció de centre en funció del seu ideari, i del projecte educatiu.

Però  no sols a drets estem sotmesos, l’elevada qualificació del professorat i el respecte vers al docent de l’alumnat i la família fomenten un clima general d’escola, basic per la millora del resultats acadèmics, clima que malauradament en els últims temps a empitjorat a nivell general a tot l’Estat, amb la desatenció al professorat i amb el conseqüent augment considerable de desordre en les aules.

Cal doncs que les famílies sapiguem actuar en conseqüència i fer de la llar familiar, la prolongació de l’escola en quant a hàbits i comportaments, que el seguiment dels estudis dels fills, és mirall d’atenció per aquest. Però això requereix un temps, temps que no sempre disposem però que cal prioritzar en la seva consecució

Conciliar els horaris laborals i familiar es un repte que tenim, no oblidem que la màxima responsabilitat per uns pares es la d’Educar al fills, s’ha d’aconseguir una reforma laboral on els horaris permetin mantenir aquest equilibri. No per passar-se més hores a la feina, es produeix més, com tampoc per més hores que els alumnes  estiguin a l’escola aprendran més.

Tots sabem i convenim que el millor desenvolupament físic i psíquic d’un infant es en l’entorn de la pròpia família, es un altre de les premisses en que compten a Finlàndia.

Si pensem que un infant de 4 mesos no està emocionalment ni físicament preparat  per separar-se de la mare, del caliu de l’entorn familiar  convindrem que ens  cal doncs un replantejament de la funció de l’Escola Bressol  de 0 a 3 anys.  Revertir  la despesa d’aquest centres amb una formula que  permeti l’allargament de la baixa maternal fins a 36 mesos De segur que caldria aprofundir en el tema, disposar de dades econòmiques, de saber com es gestiona un canvi d’hàbits, i es tanquen llocs de treball de nous professionals dedicats a la custodia dels infants, malgrat això potser comportaria una inversió en salut emocional de la societat de futur.

Però res es impossible si hi ha voluntat de fer-ho.

Molt s’ha criticat el mestre. Poc se l’ha escolta’t, o massa, en segons quins casos

He sentit a dir que els mestres han de fer de MESTRES, i que la burocratització en la qual estan embolcallats, no els hi pertoca.

Cal saber però, si aquesta tasca d’omplir papers, i més papers, informes, estadístiques, etc. ha servit per alguna cosa. Entenc que si algú els hi va encomanar aquesta tasca, és amb l’objectiu de millorar uns resultats. Ja siguin en l’organització dels centres, o bé en els resultats acadèmics dels alumnes. En el dia a dia, la percepció és que ni una cosa ni altre  s’ha aconseguit.  Per tant, deixem que els mestres facin de mestres. Al cap i a la fi és el que saben fer i per això s’han preparat. O, si més no, és el que haurien de saber fer. Potser si això fos així s’hauria fet front a una de les causes d’aquest 30% de fracàs escolar?

Veure com l’esforç i la il·lusió en la feina feta es transforma en èxit, porta el plaer; a la satisfacció d’haver aconseguir el repte de la difícil tasca d’educar, i d’instruir les futures generacions en l’esdevenir del país.

A la gran càrrega de responsabilitat que comporta aquesta feina, hem pogut comprovar com la seva credibilitat  s’ha vist menyspreada fins el punt que, fins i tot la seva autoritat, ha estat desautoritzada  en pro d’un progressisme mal entès, amb la fal·làcia de que tots  som iguals.

I no es així, la fermesa de la veu del mestre, del to estricte que cal per animar i motivar a un pre-adolescent per fer-li veure que el valor de l’esforç és el camí per vèncer les dificultats  en què es trobarà, és crucial pel seu desenvolupament com a persona. I aquesta acció només es pot transmetre amb autoritat, que no autoritarisme, fermesa i convicció.

La mateixa fermesa i convicció per transmetre ànims a uns pares angoixats per les actituds del seus fills o amb l’exigència de transmetre, també, davant les famílies, la responsabilitat que tenen de complir  la seva primordial tasca educadora. Tot plegat, sense oblidar que el paper de l’escola és el d’instruir i, òbviament, reforçar els hàbits educatius dels seus fills. Deixant clar que els pares mai han de dimitir de la seva responsabilitat d’educar.

Quan això succeeix, quan la societat dona l’esquena a l’escola i no valora tot allò que es fa pel bé dels nostres fills, és quan la veu del mestre es pot transformar autoritària en les seves reivindicacions.

Fins aquí una reflexió desprès d’haver-me apropat durant un temps  en el món escolar  intentant fer de pont entre la família i l’escola.