DEIXEU EN PAU L'ASSEMBLEA

Hola a tots, fa molt de temps que no ús dic res, hi ha tan a dir que no sé per on començar, prefereixo llegir opinions, que compartir la meva.

Tranquils ús amenaço amb tornar a opinar de nou. Quan?... no ho sé.

I com ús he dit, he trobat el mitjà on poder enriquir-me, amb les opinions d’altres i aquest no és un altre que: el Món diari lliure obert i per compartir, on avui he trobat aquesta opinió de la Mònica Sabata que per estar totalment d’acord, subscriure lletra a lletra tot el que diu no puc més que fer-vos-ho arribar per aquesta meva, modesta finestra, que és  MAI EL TEMP NO ÉS PERDUT

"No la trinxeu! No li tireu més merda al damunt! Encara més: deixeu que faci la seva vida!

Què fàcil de dir i què difícil de complir, oi?"

Demà hi ha eleccions al secretariat de l'Assemblea Nacional Catalana però el soroll previ fa dies que dura i quan més a prop som del dia, més evident és que hi ha sectors, corrents, partits, amonestacions, inadmissions, admissions, etc., que posen en crisi l'ANC. Està clar que hi ha qui té ganes que aquestes no siguin unes eleccions senzilles. Al contrari! I és que avui ja sembla difícil que els socis d'aquesta entitat de la societat civil puguin votar lliurement qui ha de representar-los. Per desgràcia vivim en un país —i que consti que em sap molt greu— que té una certa tendència caïnita a carregar-se allò que és bo, que funciona i que fins i tot ha tingut o té la clau de moltes portes que estan tancades amb pany i forrellat. El país necessita una assemblea forta, decidida, unida, transversal i amb capacitat de continuar mobilitzant.

Cal que expliqui per què? No caldria però vull ressaltar el fet que l'Assemblea ha estat l'artífex de les grans mobilitzacions dels darrers anys al nostre país i aquest és un capital que no hauríem de malgastar amb sectarismes. Hi ha hagut altres plataformes cíviques que anteriorment van organitzar manifestacions, però cap d'elles va saber animar, sensibilitzar i convèncer com a ha fet l'ANC. Ara, i pensant en l'estat del procés, persones ben informades a Madrid m'expliquen que l'única cosa que fa por als mandataris espanyols és la mobilització de la societat civil. És el normal! A Madrid poden encausar els nostres governants, poden suspendre les nostres institucions amb tota mena de lleis, però qui pot parar la gent quan decideix sortir massivament al carrer? Ningú! Això és el que atemoreix al govern espanyol. Saben perfectament que les fotografies dels darrers onzes de setembre han donat la volta al món i han mostrat a tothom que el poble català és un poble que surt al carrer de manera festiva, en pau i en família, per reivindicar la llibertat, per reclamar la independència i per explicar que només nosaltres hem de decidir quin país volem. La "revolució dels somriures" és la nostra carta de presentació.

Qui vol esborrar el somriure de l'ANC i, de retruc, d'aquella gent que va omplir carrers i places?

D'una banda els partits polítics que, un cop més, han caigut en la temptació d'intentar controlar una entitat de la societat civil per treure'n partit. Tal com ja van fer amb la Crida i amb la Plataforma pel Dret de Decidir, els partits entenen aquests espais de la societat civil com una finestra d'oportunitat i intenten col·locar els seus peons o aprofitar-se de gent propera dins del secretariat. Aleshores és quan comença el ball. La batalla actual entre CDC, ERC i la CUP per controlar l'ANC només contribuirà a la destrucció d'aquest espai i convertir-lo en residual. Si això passa, la gent idealista que des del territori ha cregut en aquest instrument de mobilització quedaran orfes i malmetrem el camí recorregut fins ara. En aquest sentit, els partits haurien d'escoltar les paraules de Moisés Naím quan afirma que els idealistes ja no són dins els partits. I jo em pregunto: si aquest país es queda sense els idealistes que són fora dels partits, qui ens guiarà cap a la llibertat?

Tanmateix, els partits no són els únics que emboliquen la troca a l'interior de l'ANC. També hi ha persones que empeses per una ambició personal, que potser en unes altres circumstàncies seria legítima, aprofiten l'ANC per obtenir beneficis polítics. Probablement és cert, perquè ja s'ha vist, que el trànsit de la societat civil a la política professional és força habitual al nostre país. Ara hi ha qui vol fer el camí a la inversa. I malgrat això, a l'Assemblea també hi ha moltes persones que treballen pel país sense voler pertànyer a cap partit polític, ni formar part del govern o del Parlament de Catalunya.

En fi, només cal apel·lar a la responsabilitat de tothom en la reunió de demà. Les batalles sectàries de la cúpula tenen molt poc a veure amb les bases d'una entitat que és necessària avui, ho serà el proper onze de setembre i encara ho serà més en el futur. "No abarateixis els somni", diu la cançó de Lluís Llach, ni ens congelis el somriure.

Llegida l’opinió de la Mònica Sabata la meva conclusió és:

No trenquem el Pal de Paller que la palla va cara i no es pot espargir.

Anem per feina, que en tenim molta a fer.

Temps tindrem per fer-nos la foto.

Jo també vull sortir a la foto, En aquesta foto la foto dels guanyadors  difuminat, perdut entre la gent, i poder dir. Jo dec estar per aquí…

Sembla que hi ha gent, que vol fer-se la foto dels resignats, dels perdedors. i dir, "vàrem estar a punt i no es va aconseguir".

Això sí, hauran estat els primers en sortir a la foto... ben visibles!!!