Publicat al
meu Facebook –Anotacions- el 26 de febrer de 2009 a les
23:50
És l'hora de ser lliures
Després
de fer un recull de tot el he que he fet al llarg de la meva vida activa, (pensava jo) en aportar el meu gra de
sorra per millorar l’estat del benestar en aquest país i defensar-lo com a tal,
com a país independent, de consultar-ho amb els meus més propers i de
reflexionar força sobre tot plegat, he arribat a la conclusió que....
La independència és possible
1r.-
Partint de la base que l'objectiu final, fer de Catalunya un país lliure i
pròsper, segueix essent igual de vàlid, es tracta de seguir treballant per
obtenir la majoria social necessària per aconseguir-lo. Això vol dir treballar
junt amb els partits, però no només amb els partits. Hem de portar el debat i
l'argumentació al conjunt de la societat. Hem de fer veure a una majoria de la
gent que viu a Catalunya que la independència els convé. Perquè aquest és el
punt clau: el dèficit d'inversions públiques al nostre país, conseqüència de la
política de l'Estat d'empobrir Catalunya, afecta tothom que hi vulgui viure,
independentment de si se sent català o no. La independència convé a tothom que
vulgui viure a Catalunya.
2n.- La
independència és un objectiu indefugible, però no pot ser l'únic. La pregunta
és: independència per fer què? Molts projectes independentistes han fracassat
perquè no tenien resposta a això, o la que tenien no connectava amb el tarannà
majoritari de la societat catalana. Per això crec que aquest ha de ser també un
punt crucial de la nostra acció. Cal centrar aquesta qüestió no pas en
prioritats ideològiques de cap mena, sinó aprofundir en la nostra història i
recuperar els valors que han fet gran Catalunya i que avui estem, en bona part,
en risc de perdre. La Catalunya independent ha de tornar a ser la Catalunya
emprenedora, amb visió de futur, moderna, integradora i optimista que durant
segles ha estat un model de societat per a tot Europa.
3r.- Un
dels –molts- defectes del sistema
polític que patim, és que la majoria dels ciutadans veuen la política com una
cosa aliena, la "feina" d'uns professionals anomenats
"polítics" a qui només hem de votar cada quatre anys perquè facin el
que considerin més oportú amb la confiança que els hem donat . Res més allunyat
de la realitat: la política és una cosa de tots; "polític" i
"ciutadà" són, de fet, la mateixa paraula, només que construïda amb
arrels gregues o llatines. Tots som i hem de ser polítics, perquè la política
s'ocupa justament d'allò que ens afecta a tots: la nostra vida col·lectiva.
Podem -i
devem- continuar treballant amb el partits, que són els eines legals per
intervenir políticament, però hem de ser els ciutadans qui influïm en ells, no
al revés. Això val per a tots aquell partits que parlen i diuen defensar el catalanisme,
que és diu actualment, però no només, val per a tots els que hi ha, i també per
als que eventualment es poguessin crear. S’hauria de crear una xarxa social
capaç de recuperar el paper real dels partits: ser una corretja de transmissió
de la voluntat de la societat.
4t.-
L'ideal democràtic és l'àgora grega: un lloc de trobada on tots els ciutadans,
ben informats i en igualtat de condicions, debaten i decideixen conjuntament
sobre allò que interessa a la col·lectivitat. És evident que aquest ideal és
impossible de realitzar avui, i per això es va inventar la democràcia
representativa; però això no vol dir que hi haguem de renunciar completament.
Crec que cal recuperar l'ideal democràtic i treballar per aproximar-s'hi. Les
xarxes socials en poden ser una aproximació, i avui en dia aquestes xarxes
poden ser molt més potenciades encara gràcies als mitjans de comunicació de què
disposem tots, des del telèfon a Internet. Tots podem reunir al nostre voltant
un cert nombre de persones per formar uns grups amb la finalitat de debatre,
fer propostes i analitzar les que han estat proposades per altres; però sobre
tot la seva tasca és estendre el convenciment que la independència convé a la
gent que viu a Catalunya.
No cal
que els grups siguin gaire nombrosos, amb tres o quatre persones ja n'hi ha
prou; i cada una d'aquestes tres o quatre persones, al seu torn, pot crear
estat d’opinió. És la vella tècnica de la piràmide, emprada en aquest cas amb
sentit positiu, per portar el debat polític democràtic a totes les cases, les
colles d'amics, als companys de feina, els clubs de la mena que siguin...
M'imagino el futur d’aquest debats d’aquest intercanvi d’opinions on cadascú
aporta el seu pensament que i entre tots s’ha aconsegueixi crear la majoria
social al voltant d'unes idees consensuades entre tots.
Vull
destacar, això funcionaria si ens impliquéssim a convèncer més gent que s'hi
impliques, perquè al seu torn convencessin a més gent. No seria coherent si amb
el que ús dic pretengués substituir la suplantació de la voluntat popular que
fan ara els partits per una altra suplantació. No espereu de mi més que això
una reflexió. No dic "seguiu-me", jo dic "som-hi". Jo no
dic "això és el que toca", jo pregunto "què creieu que toca?"
no m’agrada la "dictadura democràtica" jo només pretenc estimular la
força que entre tots tenim.
"Crec
sincerament que si estem d'acord en els objectius, no cal que ningú ens
dirigeixi, més enllà d'un mínim imprescindible. Tots sabem millor que ningú què
podem fer. Doncs fem-ho!"
¨*Es una
pluja d’idees de tornada del fossar un 11 de setembre cada cop més “folklòric”
a 2/4 de 4 de la matinada.
