La corda s’ha trencat

De dissabte a la Tarraco Arena, amb aquella alegria, entusiasme il·lusió, sense cap dubte que Catalunya té capacitat per esdevenir un estat sobirà, independent de l’estat espanyol, a la vanitat d’un passat conservat amb diferents perfums reviscut de naftalina, al Congrés dels Diputats, amb molts personatges imputats per causes judicials pendents. És va poder copsar com el temps s’escola cap el futur

He seguit amb atenció el llarguíssim debat de l'amenaça i com tots els qui ho hagin fet podrien fer molts comentaris, però per a mi els més concloent és que ens cal denunciar amb energia la impostura de la pretesa igualtat de drets de tots els "espanyols administratius" en el "Reino de España": simplement perquè en nom de la igualtat els drets de les minories són laminats sistemàticament. És el discurs estrella de UPyD i no solament farà forat a Espanya sinó que pot fer dubtar a molta de la nostra gent preocupada legítimament pels drets però ancorada confortablement dins del nacionalisme banal dels "supremacistes" espanyols.

S'hi han fet algunes referències en les intervencions, però han quedat ofegades per les disquisicions jurídiques de nul·la talla i importància. A quin tribunal es poden elevar les fal·làcies i falsedats de les posicions jurídiques dels nonistes després del darrer pronunciament del Tribunal Constitucional.?

Ells es senten forts perquè encara es pensen que estem agenollats…però ahir aquest 8 d’abril de 2014, la seva mirada es va trobar amb la nostra, desafiant, amb les armes de la democràcia, de les urnes, del dret a decidir.

Malgrat però, han deixat clar que NO!!!. Ni tan sols serien capaços, de resumir coherentment a què li han dit que NO. Però ho han fet. NO. I no han parat esment en que ells ja no tenen cap poder.

Que, en realitat, la representació d'ahir en el Congrés del Diputats no era per a ells. Ells feien un paper que fan molt bé. El de comparses. Només es tractava de posar en evidència, davant del món sencer, que amb ells no es pot negociar. Que no hi ha res a negociar. Què rés no a canviat des de aquell 1 d’abril de 1939.

Realment és un autèntic misteri la incapacitat del govern espanyol  per a llegir i copsar la realitat de Catalunya i dels temps que vivim: dóna la impressió que per a ells la història és “la seva història” i que no hi ha res a dir (al pur estil de Felipe V).

S’ha arribat al límit, la corda s’ha trencat. Nosaltres marxem.

ESTEM CANSATS

Arribarem a la consulta cansats i esgotats, però arribarem. No ens aturarem per molt que vulguin els unionistes, i estic segur que el poble català ja no farà ni un sol pas enrere. No estarem pas cansats de lluitar, d’explicar, d’intentar convèncer perquè volem votar, i de mobilitzar-nos tant com calgui. Seran uns pròxims mesos intensos, històrics, i sense cap dubte, plens d’il·lusió per arribar a complir el tràmit de preguntar al poble que és el que vol, que en pensa d’Espanya, i si vol tenir l’oportunitat de crear un nou Estat.

Però francament, estic cansat de sentir mentides, manipulacions de la història, de sentir-se insultat i menyspreat, dels discursos que pretenen fer por, de veure com individus que es passegen constantment per les televisions per cobrar la seva factureta, se’ls i omple la boca d’indignitats i falsedats. Bona part d’ells per pura ignorància, ja que realment es creuen que els catalans som tant borinots de seguir uns líders malvats amb interessos “espuris” (per utilitzar vocabulari de l'il·luminat socialista Balmón) que ens condueixen com xais per on volen. Altres, evidentment saben que no es així, però utilitzen aquest argument per fer ells, amb els seus savis electors el que diuen que el MHP Mas fa aquí. Aquestes titelles del poder centralista, poder que estan veient com es dilueix per la voluntat fèrria d’un poble conscient de la seva realitat, es van desesperant a poc a poc, i creuen que intensificant els seus atacs i la negant reiteradament la realitat podran fer quelcom més que el ridícul al final.

Cada dia de cansament, que és també alhora combustible per continuar amb pas ferm cap a la independència, ens acosta a la possibilitat il·lusionant de crear un nou Estat, que puguem construir de forma que ens alliberem d’actituds i d'inèrcies tan típiques d’Espanya i que tant contribueixen a fer de l’estat espanyol el paradís dels corruptes, de la injustícia (de pagament últimament gràcies al Gallardón), de la rància constitució monàrquica, dels hereus del franquisme, del tarannà parasitari ja sigui cap a Europa o cap a Catalunya, i de tantes i tantes peculiaritats, que converteixen Espanya en el que és.