A Catalunya som set milions d’habitants amb un PIB per sobre de la mitjana
europea, que no ens ha de importar la viabilitat de Catalunya a Europa, no hi
ha cap problema.
Potser seria hora que la casta imperant a Espanya, aquesta casta que ha segrestat
al poble espanyol, comenci ja ha dir les coses com son als seus conciutadans i
no atiar la flama de la discòrdia i l’enfrontament entre ciutadans.
Paradoxalment l’únic ministre que va tenir un atac de sinceritat va ser
Gallardón, l’ínclit Gallardón, que va anar al Cercle d’Economia i davant dels
empresaris va dir que anessin amb compte que si Catalunya surt d’Espanya,
Espanya haurà de sortir de l’euro.
Aquesta és l’única realitat, no si val amagar el cap sota l’ala, no si val
voler fer-nos creure des el Govern de Madrid que la seva preocupació es la
viabilitat de Catalunya i de les dificultats que Catalunya tindrà per formar
part d’Europa com a Estat independent.
Aquest problema de la viabilitat espanyola sense Catalunya la veu el govern
de Madrid, per això fan la campanya de la por. Però està sols en això.
No ens deixem d’enganyar, la preocupació real d’Europa és per la viabilitat
d’Espanya sense Catalunya per el que pot passar amb el deute públic davant la davallada
que pot representar aquesta secessió, on Espanya es veu minvada d’aquest 19%
del seu PIB
Europa en canvi, també reconeixen que hi ha un cas com de acomodament que
és que Espanya enganxada a Catalunya i tirant de la veta catalana no es reforma
mai. Aquesta casta, de l’oligarquia administrativa de Madrid que mai no es
reformen i potser ja seria hora que Espanya pogués decidir si vol viure
parasitàriament de Catalunya o volen fer les reformes que fa 300 anys que no
fan.
A l’Estat espanyol hi ha una al·lèrgia enorme a les reformes. Des del segle
XIX s’han creat unes capes d’inutilitat i d’ineficàcia administrativa tan grans
de desgavell territorial que demostra que mai Espanya no ha estat un país
intel·ligent.
L’Estat espanyol no pot continuar amb aquesta ficció, és hora que se’n
comencin a assabentar d’això, d’adonar-se que Europa demana reformes a crits, però
Espanya o la sacsegem entre tots o no hi ha qui la reformi, no és reformarà
mai, és endogàmica.
Catalunya fen camí, sense cap pausa, tossudament alçada aconseguirà el seu
repte de llibertat.
